Gent Valenta al Palau

.

Espot de campanya de la Gent Valenta d'Esquerra

Gent Valenta

www.GentValenta.cat

El primer cop...

Avui el Parlament de Catalunya ha votat per primer cop, una resolució que demanava iniciar un full de ruta que desemboquès en un procès democràtic per aconseguir la Independència de Catalunya.
La resolució, presentada pel Grup Parlamentari d'Esquerra Republicana de Catalunya arrel del ple per discutir la sentència del TC sobre l'Estatut ha comptat amb el vot favorable dels 21 diputats d'Esquerra Republicana, però ha estat rebutjada gràcies al vot en blanc dels 47 diputats de Convergència i Unió, i el vot en contra dels 36 diputats del PSC, els 12 diputats d'Iniciativa per Catalunya, els 14 diputats del Partit Popular i els 3 diputats del Grup Mixt. Per tant 21 vots a favor, 47 en blanc i 65 en contra.
Avui el Ple del Parlament de Catalunya ha obert una via que ja no té retorn. Per que de votacions com aquesta, a partir d'avui n'hi hauran més.
El poble català ho va demanar dissabte passat manifestant-se i ho continuarà demanant pesi a qui pesi i malgrat aquells que, quan venen eleccions són més catalanistes que ningú i quan és hora de votar resolucions per anar més enllà sel's hi arruga el dit i acaben votant el que els hi marca la butxaca.
De dies com avui, en un futur n'hi hauran més. I nosaltres hi serem, com fins ara...

Avui és el principi de tot!

Manllevo una frase del President Puigcercós per titular aquest post. Per que crec que simbolitza perfectament el significat d’allò que he volgut escriure.

Ahir vam assistir segurament a la manifestació més nombrosa de la historia del nostre país, sols comparable segons diuen els més granadets a la manifestació del 1977. Han passat 33 anys des d’aquella primera manifestació on els catalans, després d’haver sobreviscut a  40 anys de negra nit del franquisme van sortir al carrer per reclamar que el poble de Catalunya tenia uns drets, que volien recuperar aquells drets que el franquisme els havia arravatat com a poble.

Uns i altres hem comès molts errors des d’aquell dia. El més gran ha estat que els diferents governs i partits polítics espanyols així com la gran majoria dels diferents governs i partits catalans han intentat tancar la mal anomenada transició espanyola sense tancar el cas català. Les constants i creixents (sobretot a partir de principis dels 90) reivindicacions catalanes van anar acompanyades de tèbies recuperacions competencials i petites concessions en matèria de recaptacions d’impostos com l’IRPF a canvi d’estabilitat política espanyola. Però mai amb un acord de màxims on el poble català es pogués sentir valorat i reconfortat per la seva aportació a l’estabilitat política i econòmica castellana.

Fins que l’any 2003, l’independentisme català va arribar mitjançant un govern de coalició al Govern català, tot reclamant un major nivell d’autogovern que permetés a Catalunya recuperar la posició política, econòmica i civil que es mereixia.

Els darrers 7 anys han estat anys de molts dubtes i moltes crítiques: el nacionalisme català que es sentí enganyat i expulsat d’un govern inamovible fins llavors, el nacionalisme espanyol que no va pair que un partit que propugna la independència pogués assumir tasques de govern, i l’independentisme intranquil que creia que la independència es podia declarar en tres mesos.

Però pas a pas, llei a llei, conflicte a conflicte, l’independentisme parlamentari ha anat aniquilant tots els tòpics que perduraven en l’imaginari col·lectiu català. En primer lloc fent que tots els partits es posessin d’acord en aprovar un estatut de mínims amb el que el poble català podia començar a créixer en nivells d’autogovern. Desprès apostant per  lleis i pactes nacionals que sempre s’havia dit que eren impossibles... la llei d’acollida, la llei d’educació, l’oficina antifrau, la llei de consultes populars, la llei de vegueries, i la darrera llei del cinema. Lleis que malgrat tenir un topall en la Constitució Espanyola, són necessàries per a créixer com a poble que un dia vol ser un Estat.

Ho hem provat tot per a poder demostrar a la ciutadania que volíem una entesa. Vam pactar un Estatut de mínims per que la ciutadania demanava unitat, però els partits espanyols de la mà del TC l’han dinamitat. Vam intentar posar els ciments d’un estat federal amb l’esquerra espanyola que va fracassar, i és que per federar-se cal que a l’altra banda hi hagi algú. Vam intentar esgotar la via autonomista per que hi havia gent que no volia trencar amb Espanya, i Espanya no ens hi ha volgut.

La darrera sentència del TC no mata l’Estatut del 2006, la darrera sentència del TC ha acabat amb l’autonomisme que molts han intentat fer sobreviure els darrers 30 anys. Ara l’autonomisme ja té uns límits coneguts, i com es va demostrar ahir dissabte, són insuficients per a que els catalans ens puguem sentir còmodes.

Els darrers anys, els ciutadans i ciutadanes de Catalunya han tingut l’oportunitat de conèixer una nova opció de futur per ells i pels seus fills. La opció “independència” (ignorada als 80, maleïda als 90, i repudiada a principis del 2000) s’havia col·locat darrerament amb les consultes populars, al centre de la política catalana.

La sentència del TC ha tret la independència del centre de la política com una opció més i l’ha col·locada com a opció de triomf. A partir d’avui, ja sols hi ha dues opcions: o l’autonomisme resignat als límits que marca el TC, o l’exercici democràtic del dret a decidir què volem ser com a poble.

L’any 1977, centenars de milers de catalans sortiren al carrer amb milers de senyeres i un sol crit: “Llibertat, amnistia i Estatut d’autonomia”. 30 anys després, les estelades i el crit d’Independència han substituït les senyeres i els Estatuts. El poble català s’ha fet gran i ha perdut la por, com deia el cantautor d’Alcoi  “ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer”

A partir d’avui, els partits catalans s’hauran de començar a posicionar per fer front a la demanda que ahir van fer centenars de milers de catalans i catalanes. Les opcions s’esgoten i la tria comença a ser molt clara: O submissió i acatament de les imposicions  espanyoles o la independència de la nació catalana.

Avui companys, és el principi de tot!

Continuem avançant!

El passat 10 de Març, el Parlament de Catalunya va aprovar la Llei de Consultes Populars. Una llei controvertida, ja que al contrari del que l’imaginari col·lectiu català podia pensar, es va aprovar sols amb els vots dels 3 partits que donen suport al govern català i amb l’insòlit vot contrari de Convergència i Unió que ofuscada per l’èxit d’Esquerra va intentar banalitzar la llei per aconseguir-ne rèdit electoral. Com sempre, més papistes que el Papa. 

I és que tenien raó, l’èxit d’Esquerra va ser fer aprovar per majoria absoluta, amb el vot del PSC, una Llei de Consultes Populars que tothom sabia per a què havia de servir (els més 500.000 vots a les consultes independentistes els darers mesos en són una prova).

Avui, sols 3 mesos més tard, la Mesa del Parlament en virtut del compliment de la dita llei, ha admès a tràmit una IP que demana fer un Referèndum per la Independència de Catalunya. La IP ha sortit endavant amb els vots favorables de CiU, ERC i IC-V. Per tant, ara és el moment de començar un procès que s’inicia amb la recollida de signatures. Els partits ja s’han començat a posicionar, el President d’Esquerra Joan Puigcercós, ha estat molt clar, mentre que Oriol Pujol, malgrat haver votat aquest matí a favor de la IP, ja ha tirat aigua al vi.
Les properes setmanes i mesos seran claus per saber com evoluciona el tema, però a hores d'ara sols hi ha una cosa clara: Esquerra és l'eina que l'independentisme té i fa servir per construir pas a pas el camí cap a la llibertat nacional. Si per aprovar la Llei de Consultes fan falta els vots del PSC, Esquerra s'hi deixarà la pell. Si per aprovar la IP fan falta els vots de CiU o IC-V, Esquerra s'arremangarà fins al final. Per que com bé diu avui en Ferran Requejo en un bon article a La Vanguardia "Cal una majoria social per a la independència", i a Esquerra ja fa molts anys, i ho hem demostrat sobradament, que estem per això!

Tornarem a vèncer

Fa molt temps que no escric... el temps se'm tira al damunt, i com sempre el bloc està a la cua de les prioritats... una llàstima!
Però no podia deixar passar la oportunitat de fer referència a un gran vídeo que han editat els companys de comunicació d'Esquerra. En sols 3 minuts, les raons i les emocions es desborden... Continuem avançant! Tornarem a vèncer!

BICAMPIONS!!

Ho han tornat a fer!

Aquest passat estiu,  el Barça va treure el talonari i es va endur a l’Adru i el míster Pujalte... i nosaltres vam recuperar en Masu! Però l’equip ha demostrat un altre any que el col·lectiu és molt més important que les individualitats (tot i que els jugadors són increïblement bons) i que el grup que es va començar a formar fa 4 anys no sols encara existeix, sinó que dia a dia va fent més gran la història del Club Patí Vic. Primer van passar per sobre el talonari del Barça i es va guanyar la Supercopa d’Espanya, i avui després de 3 partits fantàstics en 3 dies seguits a Lloret, el Vic ha aconseguit el segon títol de l’any i el segon títol consecutiu de Copa!! A més,  estan virtualment classificats per la quarta final a sis consecutiva de la copa d’Europa, i segons a la lliga a un sol punt del Liceo, lliga que aquest any no es decideix en play-offs!! Encara queda molta temporada!!

Felicitas als BICAMPIONS... Titi, Borja, Carbó, Bancells, Sergi, Masoliver,Torra, Pla, Baget ....

La foto és d'en Sergi Sabaté per l'Esportiu.cat, en Marc Torra marca el primer gol del partit.

25 anys sense Espriu

Era el 2002, al Teatre Lliure feien 'Ronda de Mort a Sinera' basada en textos poètics, narratius i dramàtics. 
        "La Mort, després d'haver mirat fixament el públic, es tomba a l'esquerra i introdueix Salom, el qual va devers ella, tot enfrontant-se-li, i la Mort avança cap al mig de l'escenari. Es queden un moment cara a cara. Després, la Mort, amb un gest sobri i segur, l'invita a fer una meditació sobre la gent de Sinera que ella s'ha anat emportant: els avis, els besavis i els pares d'aquests avis. Com si la dalla de la mort donés el ritme del pas del temps"

La llei electoral - Desenvolupament i propostes (II)

La ponència per la nova llei electoral va començar agafant com a referència l’informe de la comissió d’experts i les 50 propostes inicials. A partir d’aquest punt d’inici, les dificultats van arribar ven aviat, bàsicament a l’hora de debatre el model de llei respecte la proporcionalitat i el prorrateig dels escons (és a dir, quin és el model a escollir per a calcular els escons que toquen a cada partit) però no en la conveniència de les llistes obertes com algú ha dit aquests darrers dies en un intent de portar el debat a altres aigües. Les diferents propostes que els partits avalaven són les següents:

CiU: proposa 7-8 circumscripcions de llista general, i un doble vot amb districtes uninominals a totes les comarques tot valorant la inclusió dels districtes de la ciutat de Barcelona (en total 51 o 54 segons el dia), tot i que alhora demanava que la distribució d’escons per circumscripcions no impliques la pèrdua d'escons de les antigues províncies. De fet CiU no va donar a conèixer íntegrament la seva proposta fins després de trencar-se les negociacions, i no s'acaba d'entendre si els resultats finals vindrien determinats pels resultats de les 7-8 circumscripcions o per un mixt entre els uninominals i les circumscripcions. Aquest fet és molt important ja que en el primer cas els resultats no variarien gaire mentre que en el segon cas CiU aconseguiria una majoria absoluta que ni el mateix Pujol havia somiat mai.

PSC: Proposa una circumscripció única de llista general i la creació de 64 districtes uninominals (alguns comarcals, altres de partit judicial, altres de districtes a la ciutat de Barcelona). Per tant, proposta de doble vot basada en el model alemany. Els escons resultants sortirien de la repartició en circumscripció única (1 persona = 1 vot) però es repartirien segons els resultats del mixt de les uninominals i la llista general de cada partit, amb totes les conseqüències d'escons sobrers que això comporta en països que apliquen aquest sistema com la pròpia Alemanya

ERC: Assumeix com a propi l’informe de la Comissió d’Experts. És a dir, divisió en 7 circumscripcions a imatge de les divisions de la llei d’ordenació territorial (vegueries), amb un prorrateig inicial de 2 escons a totes les vegueries excepte la de Barcelona i la repartició dels 123 escons restants segons proporció de població.

IC: Proposa una circumscripció única de llista general, i 7 districtes coincidents amb vegueries. De fet ICV fa seva la proposta de la ILP dels Ciutadans pel Canvi basada en la repartició dels diputats en les 7 circumscripcions/vegueries amb un prorrateig inicial d'1 escó a cada circumscripció i la resta segon la població. Tot i que aquesta proposta en la versió inicial de CpC proposava reduir el nombre de diputats a 120 i anar-los incrementant a mesura que la participació superi o no el 60%.


PP: Proposa una circumscripció única de llista general, sense determinar el nombre de districtes en que s'hauria d'articular el territori. Tot i que en certs instants de la ponència havien tornat a les 4 províncies espanyoles de l'actual LOREG que regeix les eleccions al Parlament de Catalunya.

La llei electoral - Inici (I)

El 2007, la Conselleria de Governació i Administracions públiques de la Generalitat de Catalunya   de la mà de l’aleshores Conseller Puigcercós va decidir tirar endavant la creació d’una llei electoral catalana, tal i com demanava tant l’estatut del 1979 en el seu article 31.1 “El Parlament serà elegit per un termini de quatre anys, per sufragi universal, lliure, igual, directe i secret, d'acord amb la llei electoral que el mateix Parlament aprovarà. El sistema electoral serà de representació proporcional i assegurarà a més l'adequada representació de totes les zones del territori de Catalunya.”, com el nou estatut de 2006 en l’article 56.2 “El sistema electoral és de representació proporcional i ha d'assegurar la representació adequada de totes les zones del territori de Catalunya [...] El règim electoral és regulat per una llei del Parlament aprovada en una votació final sobre el conjunt del text per majoria de dues terceres parts dels diputats”.

A tal efecte, es creà una comissió d’experts (formada per Josep Mª Colomer, Jaume Magre, Josep Mª Reniu, Jordi Sauret, Agustí Bosch i Joan Botella) per elaborar els treballs previs a la redacció de la Llei electoral de Catalunya. La intenció del Govern, amb el vistiplau de tots els grups parlamentaris, era que un grup d'experts en la matèria estudiés els elements del sistema electoral i fes una proposta consensuada i viable en el context actual. La proposta aconseguí un redactat que podeu consultar aquí. 

El treball analitza qüestions com ara la participació electoral, la representació proporcional i geogràfica, la proximitat entre votants i representants, i la transparència i l'autogovern democràtics del procés electoral. Per a tots aquests temes ofereix 50 propostes que, dins el marc constitucional, estatutari i legal, poden configurar un sistema electoral aplicable a les eleccions al Parlament de Catalunya.

Els experts varen treballar amb plena independència, consultant altres experts i entrevistant dirigents i membres destacats dels partits polítics representats al Parlament de Catalunya. El resultat, segons ells mateixos fou un informe que no reflectia enterament l'opinió personal de cap dels membres de la Comissió, sinó que era assumit col·lectivament per tots, alhora que presentaven una proposta amb la intenció que pugues ser acceptada per tots els ciutadans, que fos capaç d'obtenir el consens de tots els grups polítics i que servís de punt de partida de la futura Llei electoral, tal com demanava l'Acord del Govern que va nomenar la Comissió.

Malgrat romandre més de 2 anys en un calaix, finalment fruït de la creixent desafecció política arràn dels casos Pretòria i Millet i de la voluntat del nou Conseller Ausàs que alhora desenvolupava la llei d’ordenació territorial, els grups parlamentaris acceptaren treballar en ponència per tal d’el·labora la nova llei electoral. La ponència s’inicià el passat mes de novembre.

Atac contra la raó - Al Gore

Al Gore, fou el VP de l'administració Clinton 93-2000. Aquest càrrec i el Premi Nobel de la Pau són els dos grans ítems que ha aconseguit, després de perdre, en estranyes circumstàncies, les eleccions a la presidència de l'any 2000 davant George Bush. De fet, Gore era congressista i sendador des de 1976, i fill d'una nissaga de senadors de Tennessee.

En aquest llibre, Gore entra a sac en la crítica a la presidència de George Walker Bush, a partir de la inquietant entrada dels EEUU a la guerra de l'Irak, gràcies al canvi de paradigma de l'administració i el Congrés dels EEUU. Gore critica amb duresa, agafant sempre com a referència als Pares Fundadors de la democràcia dels Estats Units, la pèrdua de llibertats dels ciutadans a partir dels atacs de l'11 de setembre. Explica com l'administració Bush opta pel secretisme, ignora les opinions dels experts i recolza polítiques específiques de tall ideològic i econòmic, per tal de fer efectius els seus objectius.
Gore també parla de l'arma actual de més poder, la televisió. El mitjà més eficaç per influïr en les ments de milions d'individus (potser per això Gore va crear una empresa de telecomunicacions orientada a l'oferta de Televisió). L'ensinistrament que fa la televisió fa que les idees i la raó juguin un paper secundari en l'actualitat, i alhora permeti que els individus siguin governats a partir d'interessos no coneguts ni explicats.
Un bon llibre per conèixer de prop la història dels Estats Units i els secrets de l'administració Bush

Post anterior sobre 'la veritat incòmode'

7 anys del No a la Guerra

Avui fa 7 anys de les manifestacions simultànies arreu del món contra la invasió d'Irak el 2003. Les manifestacions van ser convocades per una plataforma mundial que aconseguí la primera manifestació global de la història. La motivació de la protesta era clara, denunciar la invasió per part dels 'aliats' (maleït llenguatge) a l'Irak. La participació fou multitudinària a les grans capitals, sobretot en aquells països on els governs estaven compromesos amb l'invasió Austràlia, Estats Units, Espanya, Regne Unit, Portugal, Polònia, Itàlia, Dinamarca...

A Espanya, les manifestacions a les grans ciutats foren un èxit. La opinió pública espanyola estava en contra de la participació a la invasió en cotes mai vistes, passant del 90%. I si el 2004, la gent va rebel·lar-se contra el govern després dels atemptats del 11M, va ser en una part, per no haver respectat aquesta opinió majoritària i haver posat a tot un estat dins una guerra inútil.

De fet, el primer que va prometre i va complir ZP va ser retirar les tropes d'Irak. Però, 7 anys després, la intervenció militar continua, i les tropes es despleguen per l'Irak i l'Afganistan (incloses les tropes espanyoles) com si res hagués passat . Ara, ja és una cosa 'normal', ningú es pregunta que hi fem i que hi deixem de fer... fins que torni a passar quelcom més.

Per cert, la foto de la manifestació és de Madrid, ja que és allà on aquell dia ens va enganxar la manifestació

On és Gordon Brown?

Aquest proper mes de maig hi haurà eleccions al Parlament britànic. Des de fa mesos, la pugna Brown-Cameron monopolitza la vida política britànica. L'assetjament dels Conservadors a Gordon Brown, fa perillar el llogater del 10 de Downing Street. En un any en que la comunicació online serà a l'ordre del dia dels partits polítics (twitters laboristes i conservadors), m'han sobtat dos fets que no m'acaben de quadrar.

D'una banda, el partit laborista centra els seus esforços imaginatius en vídeos que desacreditin o forcin una imatge un pel diferent del líder conservador David Cameron (vegeu vídeo). Ara bé, un cop vist (molt ben fet, per cert), aneu a la web dels laboristes i busqueu-hi el seu líder Gordon Brown. O aneu a la xarxa i busqueu-hi a Brown. On és el Primer Ministre? 

(fins i tot el seu fill de 3 anys hi té més presència...)

Vergonya i fàstic

Aquesta setmana, a classe en Marc em va ensenyar una web. La primera impressió fou d'escàndol, la segona de vergonya de que hi hagi gent en aquest món que tingui tanta mala bava.
Sovint, el fet de tenir una classe alta tant allunyada de la resta dels conciutadans provoquen fets com aquest que veureu a continuació. Fet que s'agreuja pel fet de que una de les 'intocables' del regne espanyol hi intervé.

El BOE del 25 de Gener passat anunciava la creació d'una Fundació anomenada Fundación Marquesa de Balboa Ancianos Solitarios Venidos a Menos (A.S.V.A.M.), presidida per Doña Letizia de Borbon i Rojas. La finalitat de la fundació és la següent : "atender y cuidar a pobres vergonzantes y ancianos solitarios venidos a menos, que vivan solos o en condiciones precarias, con su familia o con personas a quienes también estorban, o en residencias que tienen deficientes condiciones de higiene y en donde, además les traten mal, atendiendo primero a las mujeres, y preferentemente a las que tuvieron una buena posición, con preferencia a las personas de la condición social que tuvo la extinta Excma. Sra. Marquesa de Balboa, que necesitan ayuda y no se atreven a solicitarla o no lo consiguen".


Sense paraules....

Nixon-Kennedy

Aquest 2010 es compliran 50 anys del que s'anomena el primer debat televisat de la història de la televisió. Era la primera vegada que els candidats s'enfrontaven entre sí davant milions de persones i les expectatives creades no defraudaren ja que fou vist per 80 milions de nord-americans (60% de l’audiència) impacients de veure com els 2 aspirants a la Casa Blanca se’n sortien del primer debat televisat.

L'experiment tingué els resultats esperats de sorpresa. Primer, per que les enquestes posteriors donaren com a guanyador pels que el seguiren per TV a Kennedy, i en canvi pels que el seguiren per la ràdio, Nixon fou el guanyador. Acabava de néixer la ‘presència davant les càmeres’.

Els dos candidats eren joves i amb un fort carisma: John Fitgerald Kennedy pels demòcrates i Richard Nixon pel Partit Republicà. Els dos acordaren realitzar tres debats televisats. 

Nixon vestia un vestit gris i aparegué pàl·lid per una recent malaltia, i tot i això es negà a maquillar-se. Kennedy en canvi, acceptà les regles de la televisió i aparegué amb caràcter guanyador. Va tenir l'habilitat de mirar a la càmera quan responia a les preguntes que li formulaven els periodistes, volent  comunicar el seu missatge directament als espectadors. Mentre Nixon continuava dirigint la seva mirada al periodista que li preguntava.

A través d'un comentari d'en Joan Ayats, descobreixo que les biblioteques dels Presidents Kennedy i Nixon, commemoren el 50é aniversari reproduint la campanya del 1960 a través del twitter, amb el Twitter de JFK i el twitter de Nixon.

Volem cinema en català

Doncs sí, ahir els cinemes de Vic van tancar i van secundar la vaga de les sales de cinema en contra de la nova llei del cinema que el Govern de la Generalitat de la mà del Conseller Tresserras està impulsant aquests darrers mesos.

La raó és prou coneguda. Les empreses que gestionen les sales no estan d'acord en que les còpies que rebin de les distribuidores siguin en un 50% en català. Bé, no sé si són les sales o bé són les distribuïdores mateixes que al seu torn pressionen les sales per a que es posicionin al seu costat.

Diuen les sales que perdràn clientela, i per tant perdran diners. Diuen que si la meitat del cinema es fa en català la gent no hi anirà. O són estúpids, o són  mentiders. L’amo i senyor de les sales de cinema de Vic no sap on viu? No sap quina llengua parlen i escolten la gran majoria de gent que viu al seu territori? (veure Estudi de la Pompeu Fabra). Clar que tant lamentable és aquesta posició com la d'alguns actors que primer es guanyen la vida gràcies a la feina en telenoveles de TV3 i després diparen contra la proposta.

Els diners no són la raó del problema. La raó és la pervivència del model centralista espanyol a Catalunya. El problema són els empresaris que es fan rics gràcies a l’explotació de la indústria de l’entreteniment al nostre país i que a l’hora de la veritat són els primers a renegar de la llengua i la cultura catalana utilitzant el xantatge pur i dur.
Volem viure plenament en català, també a l'hora de veure una pel·lícula en la nostra llengua.

Canvi de cicle (2a part)

Divendres passat es va acabar un cicle, però de fet sols era una part del cicle. Els canvis mai van sols. I fa de bon fer poder ajuntar-los tots i liquidar-los en una sola setmana. Divendres no sols vaig deixar la direcció del partit, vaig deixar el meu lloc de feina dels darrers 4 anys. Temporalment, això sí. Però d’aquella temporalitat en que saps exactament quan marxes però no saps quan en tornaràs. De fet, però, ni tant sols he canviat d’empresa, cosa que fa que el canvi tampoc sigui tant traumàtic.

A partir d’avui, si em voleu trobar, haureu d’agafar l’Eix Transversal i buscar-me per la ciutat de Girona, concretament a l’Alberg Cerverí de Girona, al carrer ciutadans, al bell mig de la vila i a tocar de la Plaça del Vi. Comença un nou repte professional i s'obre un nou ventall d'oportunitats, com per exemple donar més vida a aquest bloc, ara que no tinc responsabilitats polítiques.

Canvi de cicle (1a Part)

Divendres va tenir lloc l’assemblea d’Esquerra Vic. No fou una assemblea qualsevol. Fou l’assemblea que necessitava el partit per acabar de tancar una ferida que fa 2 anys amenaçava amb dessagnar i que avui sembla tancada. Malgrat els intents a darrera hora d’intentar obrir un parell de punts de la ferida (per part dels de sempre,  amb les mateixes males arts i la mateixa incompetència de sempre), l’assemblea va manifestar clarament el rumb a seguir del nostre partit a partir d’avui. Una secció local representada per molta de la gent que vol treballar per un Vic millor i el millor candidat a les properes municipals que Vic pot tenir.

Però per a que la nova etapa funcioni no tot serà tant maco i tant fàcil com pugui semblar. Farà falta que molta gent canviï el xip que portava fins ara. Caldrà que molta més gent baixi dels pedestals, s’arremanguin i posin els peus a terra per treballar. Caldrà que certs tics autoritaris s’anul·lin i sobretot caldrà que les noves persones que estan al capdavant del projecte tinguin el recolzament de tothom.

Després dels 2 anys pertinents, divendres vaig deixar la presidència de la secció local amb la convicció de marxar amb els deures fets. Vaig accedir al càrrec en un dels pitjors moments de la història del partit a la ciutat, ho havia de fer per responsabilitat i amb l’ajuda d’uns quants, més pocs dels que hagués volgut, ho hem tirat endavant. Ara toca enretirar-se de nou i tornar a treballar des de l’ombra i com a militant de base en el nou projecte per la ciutat que lidera en Joan López. Si més no, d’aquesta manera els 4 imbècils que mai donen la cara però s’han passat el darrer any i mig tocant els collons, hauran de deixar de disparar i buscar-se un nou entreteniment.

S’ha acabat un cicle i en comença un altre. 

senzillament... Manel

Dilluns al vespre. Fora és nit freda, fins i tot plou. Dins, al Palau, l'ambient és de Festa Major. De fet, avui és el darrer dia de la celebració, l'envelat s'ha muntat en un escenari inigualable i la gent està disposada a donar-ho tot en motiu de la darrera audició. El teloner és de luxe, Joan Miquel Oliver, que convenç sobradament l’auditori amb el seu bombon mallorquin i els seus comentaris ‘d’un altre planeta’.

La Maria i el Marcel obren el concert, molt ben acompanyats pels setze homes de negre encorbatats, la dona estrangera encén el públic més sincronitzat del planeta (plas-plas, plas-plas). De sobte, s’avisa als navegants que la Dolors s’acosta, mentre el públic sap de sobres que el proper pla quinquenal ha de passar per Roma i pel mar, sobretot pel mar. La nit va passant i de cop i volta tots ens n’adonem que ens en sortim i que ben mirat, excepte la noia tant bonica de darrere el taulell, els raros sempre són els guapos. S’acosta el tram final i el camell d’orient se suma a la festa de la gent normal per esperar que trobem en Bernat a l’escenari. I l’arribada del Bernat és caòtica, tant que els setze homes de negre encorbatats s'encallen i les més de 2000 persones que omplen el Palau acaben exercint de trombons i trompetes vàries (foto inicial).

Ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí, i el Millet, Haití, l’amor, les relacions de parella, i una petició de matrimoni inclosa també arriben al Palau en forma de corrandes. Corrandes que acaben sent dedicades al Pep Guardiola, que va decidir celebrar el seu aniversari infiltrat entre el públic. Haurà renovat en Pep gràcies al clamor popular del Palau?

El darrer alè serveix per que els Manel ens diguin ben alt i clar que no ens enyoren i que, nois, per avui s’ha acabat el bròquil!

Podeu llegir una crònica del penúltim concert al bloc foc d'encenalls, o veure'n un petit reportatge de TV3.

Reflexions T1

El noi que espera -impacient- amb un ram de flors, l’arribada d’un ésser estimat.

La senyora que, asseguda a la taula del bar, intenta sense èxit engegar el maleït mòbil.

La parella de xinesos que van i venen del taulell d’informació a l’espera d’un avís que els alegri la vesprada.

El nen vestit de jugador de futbol, genolleres incloses, que espera i desespera tot corrent de punta a punta del passadís.

La noia amb mirada perduda que menja patates d’una bossa que no s’acaba mai.

L’executiu ben vestit i ben plantat que espera impertèrrit. L’executiu ben vestit i ben plantat que no deixa quiet el telèfon.

El taxista amb el cartell de rigor que espera l’arribada dels turistes alemanys.

La noia que entra somrient per la porta d’arribades i es troba el noi del ram de flors esperant-la.

Entremig, centenars i centenars de persones que venen i que van.

D’aquí a allà. D’allà a aquí. Maletes, persones, idees, projectes... Tots es troben al passadís d’espera de la T1

En Joan López fa el primer pas

Avui en Joan ha fet el primer pas fent públic que presentarà la seva candidatura al procés que Esquerra Vic ha engegat aquest mes de gener per escollir el nou cap de llista d'Esquerra Vic pel 2011. Per a fer-ho, el reglament marca que, tant en Joan com aquells que vulguin ser precandidats, hauran de presentar l'aval d'un mínim del 20% dels militants de Vic.

En Joan López és l'actual Regidor d'Acció Social i Ciutadania de l'Ajuntament de Vic, una tasca que està completant amb una nota molt alta i que marcarà un abans i un després de la feina d'Acció Social en aquesta ciutat. Ja fa uns quants anys que conec en Joan, primer vam coincidir als Sagals d'Osona. Ell n'era el president i jo el cap de colla, ens retrobarem després a Esquerra, ell com a regidor i jo com a president local. Per tant conec de sobres la capacitat de lideratge, de feina, de rigor, de negociació i de dedicació d'en Joan sobretot en temes relacionats amb la seva gran passió, Vic.
Per això en Joan sempre tindrà el meu suport i la meva ajuda en aquest nou projecte que iniciarà el dia 29 de Gener. De fet, crec que no descobreixo cap secret si dic que a aquestes alçades en Joan ja té les firmes necessàries per ser escollit precandidat i poder optar a la candidatura final el proper 29 de Gener. Una bona notícia per a la ciutat de Vic!

ni blanc ni negre

O estàs a favor o estàs en contra... no s’hi val res més. Si hi estàs en contra, la bilis creua tots els recs sanguinis del cos fins que supura en forma d’escrits a blocs, comentaris, articles, etc... Si hi estàs a favor, igual! Tot i que primer t’has de disculpar per estar-hi, i acte seguit prou feina tens amb començar a desmentir les diverses informacions/desinformacions tòxiques que vagin apareixent.

És el que té governar i prendre decisions. És el que té treballar a peu de carrer i no en un despatx o una redacció de diari a 80 quilòmetres de distància.

I clar, no existeixen ni els grisos amb els seus fabulosos mil i un matisos. Doncs jo em resisteixo i em resistiré sempre a estar en un partit polític que jugui a tot blanc o tot negre. I això val per qualsevol tema, ni estic a favor de la tria “independència o mort”, ni molt menys de les diatribes ideològiques sempre radicalment en contra, de partits encallats en ideologies històricament poc democràtiques.

Contra el blanc o negre, trepitjar carrer, conèixer la realitat social i parlar amb la gent. Però sempre en positiu!!

P.S. Algú recorda el cas de les EBE ? ¾ del mateix d’aquests dies... i el resultat final?

Llits

La setmana passada vaig assistir a la darrera funció de l'obra de teatre "Llits" al Teatre Nacional de Catalunya. Una obra dirigida per Lluís Danès amb l'actuació d'Albert Pla i Lídia Pujol, música de Lluís Llach i Borja Penalba i guió i lletres de Feliu Ventura.
Una obra que mescla el musical amb el circ, que mescla la veu de la Lídia Pujol amb l'interpretació esbojarrada d'Albert Pla en el paper del gran Lectus, tot en un escenari ple de matalassos que no deixa indiferent a ningú. L'obre recorre les diferents etapes de la persona que tenen lloc en un llit, des del naixement a la mort passant per l'amor i la malaltia.
No us puc recomanar que l'aneu a veure per que ja han acabat les representacions, tot i que aquest gener comença una gira de l'obra que passarà com a mínim per reus i per Sant Cugat, però si que podeu veure el reportatge basat en l'obra de teatre que van fer la setmana passada al canal 33.

Catalunya Decideix

Catalunya Decideix és el nom de la pre-campanya del candidat d'Esquerra a les eleccions a la Generalitat de Catalunya, Joan Puigcercós. Sentir la paraula pre-campanya ja d'inici fa més aviat mandra. Més aviat la gent és adversa a aquest tipus de paraules i tot el que representen, no ens enganyem. Ara bé, Catalunya Decideix no és una pre-campanya com qualsevol altra.

Puigcercós i Esquerra han entès que en aquests temps de desafecció política (provocada per tots) el que cal és demanar a la gent del carrer, a la gent que viu el dia a dia la realitat social, civil i política del nostre país, què és el que volen que esdevingui aquest país durant els propers anys.

Per aquest motiu la campanya que es va iniciar ahir amb la trobada a la sala Luz de Gas de 700 quadres d'Esquerra, no és una campanya per captar votants o convèncer els indecisos, desenganyats o descontents.

Les coses s'han de fer bé i al seu temps, i ara el que toca és saber que demana la gent a Esquerra. Tornar a posar al capdavant del projecte les il·lusions i desitjos de la gent del carrer, tot preguntant quins són els principals punts programàtics que la gent que vota, votava o vol votar Esquerra desitjen que s'incloguin al programa d'Esquerra i a més siguin condicions 'sine qua non' per pactar un possible Govern de la Generalitat sigui amb el partit que sigui.

Això es farà mitjançant una enquesta per escrit que demana triar 5 de les 21 propostes que ahir van anar presentant diversos personatges de la societat civil catalana com Joan Solà, Jacint Ros, Isabel Clara-Simó, Jordi Roche, Jordi Camps, Jordi Matas o Josep Mª Reniu. La darrera de les propostes, presentada ahir per Oriol Junqueras, està feta en forma de pregunta i diu: "Estàs d'acord que la celebració d'una consulta sobre el futur de Catalunya sigui el primer compromís d'Esquerra a la propera legislatura?".
Comença l'enquesta, vols contestar-la?

passat, present i ...

Ja avisava el darrer dia de l'any que el mes de gener es presentava molt ple. Tot i que ja fa uns dies que  s'intuïa la noticia , avui s'ha fet públic que el 29 de gener hi haurà assemblea de la secció local d'Esquerra Vic. No serà una assemblea de tràmit ja que l'ordre del dia que es presenta conté varis punts molt importants a debatre.
El més important, al meu entendre, és l'elecció del nou cap de llista d'Esquerra Vic per a les eleccions municipals del 2011. Els que coneixeu l'historia recent del partit a Vic, sabeu de la importància d'aquesta elecció. Per primer cop tenim una oportunitat única de fer les coses ben fetes i, malgrat la possible aparició a darrera hora d'algun outsider en recerca de portades de diaris, l'elecció ha de recaure en una persona amb experiència, seriosa, responsable, amb capacitat de lideratge i de gestió a l'alçada del que es mereix una ciutat com Vic. N'anirem parlant àmpliament.
El segon punt important de l'Assemblea és l'elecció de la nova executiva local de Vic pels propers dos anys. En els darrers dos anys han passat moltes coses, de fet fa dos anys la secció local estava trencada i esmicolada gràcies a la política de terra cremada que el pare, el fill i l'esperit sant (i tots els que els hi ho van permetre) van practicar. S'ha intentat recompondre-la sempre donant suport total als dos regidors que es van trobar amb un mullader de dimensions considerables però que han sapigut nedar perfectament en aigües que per a tothom eren massa noves. Hem passat de la travessa del desert a l'immensitat de l'oceà sense ni tant sols poder trepitjar terra ferma, i això mai és fàcil.
Personalment, tinc molt clar que s'acaba un cicle i que no repetiré com a president local, fins i tot a hores d'ara puc dir que tampoc optaré a cap càrrec a cap candidatura que es presenti per la nova executiva local. La meva aposta de dedicació personal i temporal passa per altes paràmetres, tot i que l'aposta per Vic no s'aparta gens ni mica del camí a traçar.... però això són figues d'un altre paner, o millor dit, figues del 30 de gener.

In the Loop

Agafeu una base de l'ala oest de la casa blanca teletransportada al Regne Unit, afegiu-li un bon polsim de Sí Ministre, Sir Humphrey Appleby inclòs. Un cop ben dorada, poseu-li dues cullerades d'estrès i per acabar molta, molta ironia anglesa salpebrada d'un excés de fuckings, i ja teniu una gran pel·lícula recomanada pels malalts de política. No us la perdeu, i si pot ser, en versió original. Ja em direu que us ha semblat!

Direcció: Armando Iannucci

Guió: Armando Iannucci, Jesse Armstrong, Simon Blackwell i Tony Roche

Música: Adem Ilhan i Elysian Quartet

Fotografia: Jamie Cairney

Intèrprets: Peter Capaldi, Tom Hollander, James Gandolfini, Mimi Kennedy, Paul Higgins, Gina Mckee, Steve Coogan, Chris Addison, Anna Chlumsky

Durada: 106'

Regne Unit, 2009