"Asuntos Taurinos"

Els principals diaris (i els seus opinadors) d’aquest país tenen un problema. Coneixen de primera mà qui mana, i per tant qui els paga el sou a final de mes. Per això no dubten a criticar a tort i a dret allò que pugui anar en contra dels interessos de les grans empreses comunicatives on treballen. És un fet que ja he criticat anteriors cops, però que perdo aviat quan et parlen de la llibertat d’expressió, que per sort, és un dret que aquest país ja té des de fa més de 30 anys (sempre que no tinguis un nom basc i t’autoanomenis abertzale). Tot i que com hem vist darrerament, si a la teva columna critiques a qui et paga, ja has begut oli...

Aquesta setmana hem assistit a l’enèsima crítica cap a allò que fa ferum de normalitat democràtica a la vida dels catalans i les seves institucions. Cada vegada que el país, mitjançant els drets adquirits (a base de molta suor i llàgrimes, sense oblidar la sang vessada que molta gent va perdre lluitant pels drets col·lectius dels catalans i les catalanes) fa un pas endavant per assimilar-se a la resta de països ‘normals’, és atacat despiadadament pels quintacolumnistes típics i tòpics, amb arguments típics i tòpics. Aquesta vegada ha estat la traducció del català al Parlament de Catalunya, però podríem recordar molts altres cops

No dic que haguem de cometre els mateixos errors que fan els països i estats ‘normals’, sols dic que la renúncia continuada a tot allò que ens permeti desenvolupar-nos en la direcció d’una comunitat que decideix per ella mateix el que està bé i el que no, sense tenir en compte el que diran els demés, ens col·loca en una posició cada dia més submisa davant els nostres enemics. Que de fet, és el que pretenen els columnistes i opinadors d’aquest país que no és el nostre.

I tot això a cuento de que ve? Dons no sols per l’empipada per la polèmica, sinó per aquesta altra noticia apareguda ahir a ‘20 minutos’ sobre la Comunidad de Madrid, on especifica que el pressupost de la Comunidad en ‘Asuntos Taurinos’  puja a 2,7 milions d’euros. Llegiu la noticia, sabreu i sentireu que és ser un país que decideix que vol fer amb els seus diners sense que es produeixi un linxament públic.

Enteneu el que deia abans oi? Som un país d’aficionats.

Read more...

11 de l'11

L’11 de l’11 de 1918, a les 11 i 11 minuts, es va signar al bosc de Compiègne (França) l’armistici pel qual l’exèrcit alemany es rendia i s’acabava l’aleshores Guerra Mundial (que encara no era la 1a, ja que ningú sabia que en vindria una 2a). 15 milions de morts entre civils i militars.
Com a recomanació, una pel·lícula que ja va sortir al post anterior: “Camins de glòria” (Kubrick 1957), i una sèrie d’humor, per que no tot és dolent...

Read more...

The Wall

No recordo exactament l’any en que vaig veure aquesta pel·lícula, però la situaria el 1991 a l’Institut Jaume Callís, en una d’aquelles “setmanes blanques”. A les 12 del migdia, cada dia hi havia un passi de pel·lícula on havies de fer mans i mànigues per poder-hi entrar i més si eres de primer (d’allà també en recordo “nascut el 4 de Juliol” o “camins de glòria”, per posar-ne 2 exemples més.. qui devia ser el genial professor que programava aquestes pelis?).

Tampoc recordo amb exactitud veure caure el Mur de Berlín per la televisió. Recordo quatre imatges fugisseres, però no sabia de què anava el tema ni la importància que acabaria tenint que uns quants centenars de persones pugessin a un mur pintat de graffitis i el tiressin a terra.

The Wall (1982), però també 1984 de George Orwell (escrita el 1948) o Brazil de Terry Gilliam (1985) són obres que em van impactar al seu moment. Societats policials, un estat que ho controla tot (el gran germà), sense intimitat personal, amb ciutadans sense consciència ... sembla ser que aquelles persones pujades dalt un mur ple de grafittis van començar a acabar amb tot allò...

The Berlin Twitter Wall

Read more...

Obama, Any II

Avui podreu llegir molts posts amb un títol semblant al d’aquest post. Sí, efectivament avui fa un any exacte que Barack Obama va guanyar les eleccions a la presidència dels Estats Units. Avui fa un any que me’n vaig anar a dormir a les 6 de la matinada després d’escoltar el seu primer discurs com a president electe, després de passar tota la nit a la jornada que el consolat nord-americà va organitzar a Barcelona per seguir la nit electoral.

De resumir i puntuar el que han estat aquests darrers 365 dies se n'escriu i se n’escriurà molt... potser massa. Pels que volgueu escoltar de primera mà al president, podeu escoltar cada setmana el que aquí anomenaríem la carta setmanal als ciutadans, un speech de 5 minuts en que Obama transmet, per totes les plataformes comunicatives possibles, la idea principal de la setmana als seus conciutadans. Durant el primer any, ha parlat molt sobre plans de salut (la famosa reforma de la health care), sobre economia i la sortida a la crisis, sobre pressupostos, sobre educació i les energies renovables...
El desplegament 2.0 de la nova administració nord-americana (en consonància amb la campanya que va fer) ha estat espectacular. Des de la web principal de la Casa Blanca, fins a innumerables blocs temàtics dels secretaris d'estat. Tots els discursos, actes i rodes de premsa d'Obama o dels seus més estrets col·laboradors es poden trobar al youtube.
Però, el fet que Obama aconseguís un resultat perfecte gràcies a una campanya que ratllava la perfecció, no assegura que el seu mandat sigui plàcid (com s'està demostrant). El complicat sistema electoral i polític dels Estats Units, en que els partits no manen sobre els càrrecs electes a l'hora de prendre decisions al Congrés i al Senat, fa que cada acció o llei del govern constitueixi una veritable lluita de poder. Davant aquesta situació, Obama ha aprofitat la web 2.0 per a incentivar a milers d'americans que mai havien participat en el seguiment polític, a que facin servir la seva veu (o el seu mail) per a pressionar i mostrar als seus representants polítics quina és la línia a seguir. Així, els representants, que saben que per a poder ser reelegits no depenen tant dels partits com dels votants, tenen més problemes a l'hora de votar. Davant els problemes, Obama torna a confiar en la política 2.0 tot fent servir la pressió 2.0, veurem com se'n surt durant el seu Any II.

P.S. Per cert, no tot li va en contra a Obama i al partit democrata. Ahir, després de més de 30 anys varen guanyar el NY-23, tot i que potser l'ajuda de Sarah Palin va ser un punt a favor...

Read more...

Comencem

Post nº1 de la tercera temporada (si això fos una sèrie en diríem 01x03). Apuntava dissabte passat que els canvis s’acosten, quan hauria d’haver dit que es precipiten inexorablement . El primer comença aquesta mateixa setmana, dijous s'inicia el “Màster en Màrqueting Polític: estratègies i comunicació política” que imparteix a Barcelona l’ICPS (Institut de Ciències Polítiques i Socials) i la UAB (Universitat Autònoma de Barcelona). Dos anys per endavant de molta feina i d'interminables viatges al cap i casal, que potser fins i tot ajudaran a que aquest humil bloc tingui un xic més de vida.

Per cert, s'agraeixen les possibles idees, recomanacions i crítiques sobre el nou disseny del bloc...

Read more...