Project Glass

Google continua experimentant. Ara, amb unes ulleres que ho fan tot. Cada vegada més, els nous ginys de Google i altres empreses tecnològiques es comencen a assemblar massa a aquelles pel·lícules de ciència ficció de fa 20, 30 o 40 anys.
Star Trek s'està posant al dia!

Don Mariano


El saben aquel que diu que un dissabte al matí quan les borses de tot arreu ja estan de cap de setmana, apareix el pepe goteras de Bankia per dir que necessiten 20.000 milions d'€ més per reflotar el banc.
El dilluns següent, els inversors, actuant amb conseqüència, visiten la borsa i fan caure les accions de Bankia un 26%. La prima de risc que s'ho mirava des de la barrera decideix sortir a la palestra  i comença a pujar desbocada més enllà dels 510 punts.

Vist que la cosa acabarà fatal, el president del govern espanyol decideix, sis mesos després del darrer cop, sortir a donar la cara per asserenar els mercats i fer baixar la prima. I don Mariano, ni corto ni perezoso, es posa la corbata vermella i decideix explicar als mitjans que tot va bé, que ells no tenen cap responsabilitat, que no s'intervindrà ni a Espanya ni a cap banc i que la inversió que es farà a Bankia es recuperarà; palabrita de niño Jesús!
Llàstima que don Mariano no ho hagués pensat abans. Si ho hagués fet, s'hauria pogut treballar millor el llenguatge utilitzat, les paraules usades, els gestos i sobretot, sobretot, sobretot, no hauria confós el Palau de la Moncloa (1a foto de fa 6 mesos) per la seu del PP de la Calle Genova (2a foto d'avui).

Algú dirà que millor que hagi sortit a donar la cara i hagi acceptat preguntes, un altre dirà que per fer el que ha fet i dir el que ha dit millor no haver sortit. Els mercats, que són els que manen, creuen que aquest senyor no els ha donat gens de tranquil·litat i que per si de cas, millor continuar amb la prima de risc incontrolada, per si les mosques i don Mariano no tornessin a aparèixer fins d'aquí a 6 mesos més.

Tísner, 100 anys.


PARAULES D’OPÒTON EL VELL

CAPÍTOL PRIMER

“Ara ja tinc vint vegades quatre anys i quasi només hi veig amb els dits, amb la polpa dels dits. Podria parlar de molts altres que ara ja tindrien la meva edat si no fos que vaguen per la Casa sense Portes ni Finestres des de  fa temps, que és manera de dir que ja són morts i no sabem si Allà també fan els seus comptes d’anys o no els fan. El meu cosí de Xalco, que té una terra cosa de no res més enllà de Xalco, enter Xalco i Tlalmanalco, com aquell qui diu, a desgrat que ell mateix la treballi, m’ha dut tot aquest munt de fulls de paper d’àmatl i a ell els hi va donar una bona dona que es die Nentàcatl i que es veu que no sabia què fer-ne, com així passa sovint, i per mirar d’aprofitar-los, car sempre [dol] llençar una cosa com aquesta, em poso a escriure tot allò que ens va passar i que encara em queda a la memòria. Puc ben dir que ho he perdut tot menys el record i és sots aquest color que em poso a escriure. Jo sóc l’únic vivent de tots els qui hi vam anar i no quedarà posat en el paper per presumir ans perquè és la bona veritat de Déu.

El meu cosí de Xalco i altres, no vull dir cosins sinó amics, m’han dit moltes vegades que fóra bo que jo escrivís allò que ens va passar, atès que en sé. No diré pas que ells ho vulguin llegir car s’ho saben de cor i no entenen gran cosa en qüestions de llegir i escriure perquè ells mai no han anat amb els frares com jo i tot el que diré s’ho saben de memòria, de tants cops d’haver-m’ho sentit explicar i ara penso que potser m’han dit d’escriure-ho per veure si s’estalvien que els torni a sacsejar explicant-los-ho. O sigui que mentre em tinguin entretingut escrivint, que és prou difícil, no els marejaré amb la meva conversa de vell. Que vell sóc, atès que ja tinc vint vegades quatre anys, compte del meu pare dit Opòton el vell per bé que Opòton el Vell ara sigui jo i no en serà el meu fill, temps a venir, car de fills no en tinc. Vaig tenir-ne un aquí però se’m va malaguanyar d’esmerlidet que era i mai no he pogut saber si al Vell Aztlan vaig arribar a tenir-ne un altre, que tota la gresca de fer-lo prou la vam fer, però mai més no he vist aquella noia, que ja l’explicaré més endavant.”


Tensar la corda

Porto tota la setmana dubtant sobre si parlar de la manifestació que hi ha convocada demà a Vic. He cregut convenient no escriure en calent i per tant no parlar de moltes coses que estan passant aquests darrers dies a Vic. Qualsevol vigatà/na que es mogui mínimament per les entitats (més de 300) vigatanes coneix perfectament tot l’enrenou que s’ha generat o sap com s’han pres (o no pres) moltes decisions individuals que en situacions normals haurien d’haver estat col·lectives, per no parlar de les pressions i amenaces reiterades que molts han rebut.

Si per alguna cosa ha servit tota aquesta moguda, és per veure que definitivament a Vic ja no és va a una. Alguns han decidit que ells son prou forts com per carregar amb tot i anar per lliure contra l’enemic comú. Si t’hi apuntes bé i si no tranquil, ja t’insultaré algun dia o altre pel facebook (en el meu cas, per twitter).
Com em deia algú fa uns dies, ja no son els d’abans. Aquells amb qui discrepaves fortament però podies arribar a punts mínims d’acords. No sé si és el canvi de persones o un canvi d‘estratègia política, però el que és segur és que ara a Vic, abans de parlar, primer es dispara i els que quedin vius que es reparteixin el pastel.

I és especialment tràgic a Vic, un lloc on històricament quan tothom es posa d’acord i els principals actors deixen de banda els protagonismes per poder treballar tots junts, les coses surten bé, fins i tot molt bé. Ho vàrem demostrar tots plegats amb la consulta del 13D. Segurament molts pocs saben que abans de que es fes la 1era reunió per organitzar la consulta a Vic, hi va haver una reunió prèvia. Una trobada en un cafè, mig d’amagat, on 4 persones, 2 d’ERC i 2 de les CUP es varen trobar per parlar del que havien vist a Arenys de Munt 4 dies abans i de com es podria arribar a organitzar el mateix a la ciutat dels Sants. La discussió va durar 1 minut i mig, que és el temps que varen tardar en posar-se d’acord aquelles quatre persones en tres punts bàsics: Que els dos partits farien el màxim possible per aconseguir que es fes la consulta i fos un èxit,  que cap d’ells es posaria al capdavant ni faria servir el seu partit i que es farien contactes per aconseguir que altres partits es sumessin a l’acord, com així va passar finalment amb CDC. Reconec i recordo amb satisfacció que entre tots vàrem ser capaços de seguir cadascun dels acords fins al final i aconseguir amb èxit l'objectiu perseguit.

Algú pensarà, això que té a veure amb una mani contra el racisme? Doncs és fonamental. Per aconseguir una cosa tant difícil com fer desaparèixer el racisme i la xenofòbia, però també el totalitarisme i les pràctiques estalinistes de la nostra societat (no sols n’hi ha per una banda com es va poder demostrar fa unes setmanes en l’episodi de les agressions), cal (com va recordar dimarts passat el mestre Puyal) que tots anem a una. I per anar a una, totes les parts han de deixar els personalismes de banda i centrar-se en l’objectiu. En el moment que una part necessita organitzar tot el sidral dels darrers dies per poder marcar pit, és que realment qui ha guanyat la partida és l’altre bàndol, que sense ni sortir a escalfar (fent servir un tòpic futbolístic) ja té dos gols d’avantatge.

Vic no necessita que ningú li recordi que cal estar contra el feixisme. Fa molts i molts anys que la ciutat l’ha patit i hi lluita. Vic no necessita salvapàtries, per que a Vic no se li pot exigir que tensi una corda que es pot arribar a trencar.
El que Vic necessita és que li recordin que 10 dels 11 partits polítics que conviuen a Vic, les 12 associacions de veïns i les més de 300 entitats amb Òmnium Cultural al capdavant (no de costat i de palomero) han d’estar unides per fer front a un mateix objectiu. La resta, és fer el joc a la retroalimentació dels extremismes, que es legitimen entre ells. I així anem.

Cortina de fum? No.

Les declaracions d'Esperanza Aguirre han estat titllades per la resta de partit polítics i mitjans de comunicació com una cortina de fum en la que la presidenta madrilenya intenta tapar els darrers escàndols econòmics de la institució que dirigeix.
Segur? Unes declaracions tant explosives com les que va fer ahir no es fan per a tapar, per que és obvi que el primer que pensarà tothom és que intentes tirar una cortina de fum.
Les declaracions d'Esperanza Aguirre són una més de les que periòdicament realitza. Declaracions de consum intern, que sols agradaran a la seva tropa. Una tropa que un cop el PP està instal·lat a la Moncloa, necessita estar més unida que mai, per que l'enemic no és el PSOE, l'enemic continua sent Mariano Rajoy i l'ala més feble del PP enfront a l'ala dura que, un cop Aznar en segon pla, representa Aguirre. I l'ala dura el que vol, el que demana a crits, és canya dura contra els nacionalismes i contra el procés de pau a Euskadi.
Aguirre ho sap i en sap.

Singulars i l'economia

Haig d'admetre que les meves nocions d'economia son més aviat, per no dir totalment, escasses. Ahir, un dels millors programes que es fa avui en dia, 'Singulars' del Jaume Barberà, que setmana rera setmana ofereix lliçons magistrals de mil i un temes va oferir un programa amb dos economistes per parlar de la situació i el futur de l'economia espanyola i catalana. Ja he dit que no tinc dades per rebatre o estar d'acord amb tot el que es diu al programa, però el que es va dir és de tal magnitud que, horroritzat, ho haig de compartir.

 

keep Calm and Carry On (la història)

La història d'un dels posters de propaganda més famosos 'Keep Calm and Carry On'. 
Originari del començament de la Segona Guerra Mundial i redescobert en una llibreria d'Anglaterra l'any 2000, esdevenint una de les icones del Segle XXI.




la volta al món amb bloc


Heu pensat mai en fer la volta al món? Jo no, així de clar. Però igualment, al·lucino amb la penya que d'un dia per l'altre (o amb molts anys de premeditació), agafen la motxilla i comencen el camí.
Aquest cap de setmana es fa a Barcelona el 2on Congrés de Bloggers de la Volta al Món. Un congrés dirigit a tots aquells que us agrada viatjar, als qui alguna vegada us heu plantejat fer una volta al món, però també a aquells que desitgeu que arribin les vacances per visitar algun país nou. Un punt de trobada entre tots els fanàtics dels viatges i la xarxa. Podeu estar al tanto de tot el que es cou a la web http://clubdeviatges.com/ 

Avui, Osonosfera i Cultura 2.0

Avui dimarts podeu gaudir d'un altre acte 'made in Osonosfera'. En aquest cas, dedicat a la cultura 2.0
L'acte començarà a les 9 del vespre al Teatre Cirviànum de Torelló, i comptarà amb les intervencions de l'escriptor Gerard Guix, l'actor Carles Xuriguera, la cantant Laura Segarra, i l'escultora/pintora Claudia Vives-Fierro, tot ben moderat per en Josep Mª Dièguez.
Un acte que no us podeu perdre, estic segur que molts de vosaltres mai haureu estat en un teatre tal i com hi estareu avui...


El podeu seguir en directe (molt recomanable) o pels hashtags #osfera #cultura2_0

La batalla de Glasgow

Divendres passat varen tenir lloc les eleccions locals a Anglaterra, Gal·les i Escòcia.
A Escòcia, les eleccions revestien un aire de doble elecció, donat que gran part dels partits varen enfocar les eleccions com un mini-referèndum cap a l'acció de govern de l'SNP i Àlex Salmond i sobretot de cara a la voluntat del Primer Ministre de tirar endavant un referèndum d'autodeterminació el proper 2014-2015.
Malgrat l'SNP ha estat el partit que menys ha utilitzat l'arma del referèndum (conservadors i labours han estat els més bel·ligerants en convertir-les en un plebiscit autodeterminista), els resultats han estat bastant clars.

L'SNP ha aconseguit guanyar clarament les eleccions amb el 34,7% dels vots totals i 424 regidors (+61) mentre que els Labours han obtingut el 32,2% dels vots i 394 regidors (+46). Els grans perdedors, els Libdem, que han perdut el 57% dels regidors (-95) i es van enfonsant cada cop més des de l'entrada al govern de David Cameron.

L'SNP continua guanyant, elecció rera elecció, suport popular al seu projecte. Aquestes eleccions suposen per al Primer Ministre Salmond dos tocs d'atenció clars. D'una banda la percepció que el suport dels ciutadans al projecte de l'SNP creix dia a dia sense que es vegi el final (feina ben feta al govern), però també  la percepció que s'haurà de treballar molt en els propers dos anys per arribar en condicions idònies al referèndum d'autodeterminació, sobretot a l'hora d'esgarrapar suports d'una part de la ciutadania que davant les retallades del govern Cameron, prefereixen ara per ara donar suport als Labour.

Com a exemple, Glasgow (centre neuràlgic i industrial d'Escòcia), un dels llocs claus en que s'havien dipositat més esperances i on l'SNP volia intentar aconseguir l'alcaldia, . No han aconseguit l'objectiu, ja de per sí molt difícil, però ha aconseguit  augmentar molt considerablement el suport popular (com els Labour). Glasgow encara no està preparada per un alcalde nacionalista, però el fet de que l'alternativa es plantegi seriosament com a possible, ja és una autèntica victòria moral.



Hollande-Sarkozy, l'altre debat (1999)

Tot i que no ho semblava, el d'ahir no va ser el primer debat entre François Hollande i Nicolas Sarkozy. De fet, estem parlant de dos personatges amb un llarg recorregut polític a França.
El 1999 ja es varen enfrontar en un debat, en aquells moments tots dos eren els líders i candidats del seu partit a les eleccions al Parlament Europeu.
Han passat 13 anys i ara els dos aspirants a Europa es retroben com a aspirants a l'Elisi. En aquell 1999, època en que la socialdemocràcia regnava a Europa (excepte a l'Espanya d'Aznar) Hollande va obtenir una clara victòria mentre que Sarkozy es va haver de conformar amb un tercer lloc. Malgrat unir-se amb els demòcrates liberals de Madelin, l'alcalde de Neuilly-sur-Seine es va veure superat pels euro-escèptics de Pasqua i Villiers.

 

Marxa de la Sal #novullpagar


El 1930, l’Imperi Britànic continuava gravant amb impostos sagnants, les colònies britàniques. A l’Índia, el monopoli britènic de la distribució de la sal obligava a tots els consumidors indis, a pagar un impost per la sal, a part de que tenien prohibit recollir-la ells mateixos (sistema ja emprat pel règim francès a França abans de la revolució francesa).

En una de les campanyes de desobediència civil iniciades per Gandhi, aquest inicia una marxa que desprès de recórrer 300 quilòmetres arriba a la costa de l’Oceà Índic. Allà, Gandhi desafia la prohibició de recollir sal i encoratja els seus compatriotes a fer el mateix.
L’exemple és seguit per tot el país. Els indis recullen sal a ple dia tot desafiant els britànics i aquests responene omplint les presons amb 60.000 ‘lladres de sal’.

Els indis, fidels a les recomanacions de Gandhi, no es resisteixen. El mateix Mahatma és detingut i passa nou mesos a presó. Finalment, el virrei reconeix la seva impotència per imposar la llei britànica. Cedint a les peticions de Gandhi, allibera tots els presoners i reconeix als indis el dret de recollir ells mateixos la sal.
És l’inici de la independència índia de l’Imperi Britànic.

Com ahir, aquest post no va ni sobre Gandhi, ni sobre la Índia o l’Imperi Britànic. Simplement és una manera més de dir #novullpagar

            La cara B del Bloc
S'ha produït un error en aquest gadget

Seguidors

Etiquetes

Adidas (1) Albània (2) anuncis (4) Apple (1) augmentada (1) Barça (4) BEI Vilanova (1) Benach (1) Blocs (33) blogger (1) Bòsnia (3) Brasil (10) Brazil (1) British Airways (1) Brussel·les (3) Calaix de sastre (7) Campanya Electoral (39) Carlsberg (1) Castells (8) Catalunya (48) Catosfera (4) CiU (5) CocaCola (3) Companys (3) Comunicar (2) Conflent (3) Cooperació (1) crisis (1) Croàcia (1) Cuba (1) Drogues (1) Duran i LLeida (1) e-week (1) EasyJet (1) Economia (2) EEUU (73) Eleccions (7) ElectionCenter (61) Escòcia (1) Esquerra (112) Estònia (4) ETA (1) Euskadi (5) Facebook (3) Federer (1) Finlàndia (3) Flandes (3) fotos (1) França (6) Gillette (1) Girona (1) Google (2) Grècia (1) Greenpeace (5) Guinness (2) Heineken (1) història (2) Independència (3) Internet (2) IPhone (1) Irlanda (1) Itàlia (2) JERC (6) Jordan (1) Jordi Font (1) Junqueras (12) Kosovo (4) Llei Electoral (1) Llibres (3) Londres (5) López Tena (1) Macià (2) Màster (1) McCain (5) McDonalds (1) Messi (1) MI5 (1) Microsoft (1) Montenegro (9) Natura (2) Nike (1) Nixon (1) Nova Zelanda (1) Obama (14) Olimpic (4) Osona (13) osonosfera (3) Païs Basc (1) Palestina (2) Patxi Lopez (1) Pepsi (1) Personatges (24) Política Catalana (40) Probabilitat (1) PSOE (1) Puigcercós (12) Rubik (1) Rugby (2) Rússia (6) Sagals (2) Sérbia (3) Sin Feinn (1) Sistema Electoral (3) Social Media (7) Suècia (3) SuperBowl (3) Tatcher (1) TheGuardian (1) Twitter (2) Viatges (47) Vic (84) Vimeo (7) viral (2) Volkswagen (3) YouTube (62)