Bilbo (2a part)

Cap de setmana complert a Bilbo. Primer una passejada pel centre de la ciutat amb visita inclosa al Guggenheim , imponent museu clavat al costat de la ria. Després parada obligada a l’Arenal , l’entrada al casco viejo i lloc de concentració dels bascos i catalans sota les carpes de l’ESAIT. D’allà ja a mitja tarda, processó cap a la Casilla, el lloc habitual on comencen totes les manifestacions . (Nota : L’escenari és ideal degut al pendent que fan els carrers principals i que ofereixen una vista impressionant de la gent que forma la manifestació). L’anècdota l’hem protagonitzat quan passejant per la Casilla hem trobat la capçalera de la mani i al darrera la pancarta de les seleccions catalanes. A instàncies d’un conegut, hem entrat darrera la pancarta catalana que estava formada per sols 8 persones per exigències de l'organització. Al final, conjuntament amb la colla de Prats de Lluçanès amb l’incombustible Peraire al davant, hem format un grupet de 40 persones rere la pancarta tot i la desesperació dels organitzadors bascos que en aquest sentit són molt primmirats. La mani doncs ha estat un èxit, tot i que pel meu gust massa llarga, doncs entre anar i tornar a l'Arenal i San mamès hem donat moltes voltes.
A les 8 hem entrat a la catedral, San Mamés. Instal·lats a la tribuna sud (rere la porteria on s'han marcat els dos gols) enmig d’un ambient increïble. El partit ha anat de més a menys tot i un final d’infart que podia haver decantat el marcador cap a les dues bandes. La selecció ha sabut estar a l’alçada amb uns 50 minuts de futbol de molta qualitat. Morales, Puyol, Xavi, Coro, Sergio Gonzàlez, Sergio Garcia i el petit gran Bojan han fet de columna vertebral d’un equip amb moltes baixes però amb qualitat de sobres. La tribuna sud ha esclatat amb el gol de Bojan i fins al final del partit ja ningú ha parat de cridar, cantar i botar. Al final, un empat merescut amb un regust de què tot i ser el de menys, avui sí que podiem haver guanyat...
Un cop acabat el partit, de tornada cap a l'Arenal on un concert de Betagarri ha clos la festa.
De tot el cap de setmana, vàries consideracions a tall d'anècdota: el jovent abertzale veu molt (a estones massa...), la presència vigatana i osonenca era nombrosa, des dels ja esmentats pradencs fins a la familia López-Bonafont passant per l'Eric Herrera o en Jan Puig. I que la inocentada del Casals va fer forat, més d'una i de dues vàren picar de ple, us ho puc assegurar.

Bilbo (1a part)

Ja som a Bilbo, capital d'Euskadi. El motiu és obvi, demà hi ha el partit entre les seleccions d'Euskal Herria i Catalunya, en la tornada del partit de l'any passat. És el primer cop en 34 anys quela selecció catalana surt del Principat per jugar un partit, un esdeveniment que no ens podiem perdre. Demà però no sols hi ha futbol, també hi haurà una visita per bilbao, un dinar de germanor, una manifestació per l'oficialitat de les seleccions a l'avantmatx i un concert post-partit.

El dia promet .. i no és una inocentada ...

Bisbe dimissió !!

Si a un polític el cessen (de vegades...), a un entrenador el fan fora o a un directiu d'empresa l'acomiaden, per què l'església catòlica és la única que no només no fa fora sinó que ni tant sols amonesta o contesta a un dels seus bisbes quan diu barbaritats com aquestes ? Per què ningú fa fora l'imbècil (no trobo cap paraula més escaient) del bisbe de Tenerife ?? Suposo, que per què a Roma s'hi viu molt bé !!
I després algú es sorprèn de que molts no siguem creients ...

President Macià

Ahir TV3 va emetre en primícia la pel·lícula ‘Coronel Macià’ , just el dia que feia 74 anys de la mort del President. Una pel·lícula interessant per conèixer el personatge, igual que el reportatge re-emès després ‘El ciutadà Macià i la jove República’. A la pel·lícula m’hi va faltar desenvolupar els darrers 5 anys de la seva vida, però suposo que el pressupost no donava per gaire més.
Revisant l’estanteria he trobat aquests llibres sobre Macià que us recomano :

L’avi . Alfred Bosch - Editorial Columna - 2000
Francesc Macià. Manuel Cruells - Editorial Bruguera - 1971
Francesc Macià parla. Victor Castells - Duxelm - 2007
El President Macià en els seus textos (1931-1933) Generalitat de Catalunya - 2005
Francesc Macià, de militar espanyol a independentista català (1907-1923) Josep Mª Roig i Rosich - L'esfera dels llibres - 2006


bones festes

Pel Nadal toca estar a casa amb la família i passar unes bones festes. És l’època de l’any en que tot es deixa per l’any vinent, el règim, els estudis, la feina, fins i tot la política. Aquest any però, no tothom pot deixar la feina fins l’any vinent. Al sud ho passen malament gràcies a la ignorància d’uns quants. Si una cosa ens va ensenyar el segle XX és que si ajuntem ignorància amb poder polític el resultat sol ser el feixisme. Salut a la gent d’Elx i a tots els que lluiten per la pervivència del català.
Salut Arnau !!

Comentaris, anònims i altres possibilitats d’un bloc.

Parlàvem durant el sopar de presentació de blocaires.osona de què era un bloc i què no es podia considerar un bloc. Una de les paraules que defineix un bloc és la interacció entre aquest i els lectors, per aquest motiu molts vàrem considerar que un bloc sense possibilitat d’admetre comentaris no era un bloc tal i com nosaltres els considerem. És veritat però, que moltes vegades el fet de tenir comentaris, provoca la possibilitat de rebre spam, o comentaris anònims indesitjables plens d’insults.
Cert és que aquest bloc, durant els 4 mesos i mig i les 4.800 visites rebudes no ha rebut mai cap comentari groller, despectiu o de mal gust. Felicito a tots els lectors per aquest fet. Dit això, crec que és lícit a mesura que un va dotant de contingut i de fons un bloc, construir un propi codi ètic blocaire (crec que a les jornades de la catosfera serà un tema a tractar) on poder definir què faré o com tractaré totes les interaccions que van apareixent diàriament al bloc. Una de les primeres que he assumit és la de no entrar en el rol de contestar comentaris anònims, tractin el tema que tractin i vinguin d'on vinguin, encara que vinguin des de la mateixa Universitat de Vic. (els primers codis ètics publicats, recomanen eliminar els comentaris que no compten amb email, cosa que de moment no penso fer). Entenent per anònim aquells noms que no permeten desxifrar la persona que hi ha darrera.

Dissabte jerki

Ahir vaig assistir, en qualitat de convidat, al Congrés Regional de les JERC d’Osona, el Ripollès i el Lluçanès. El Congrés es feia a Prats de Lluçanès, i va anar bé per estrenar la nova carretera fins a Olost. La veritat és que acostumat a revolts i més revolts, ara es fa curt i tot el viatge. Sols varem tenir l’emoció de saber que la nevada ens trepitjava els talons i l’intriga de si podríem tornar sense problemes al cap d’unes hores. Del congrés deixeu-me destacar que l’actual portaveu, l’Isaac Peraire, fou reelegit per àmplia majoria i que l’Ignasi Bosch, militant de Vic, és el nou secretari d’agitació (que no d’activisme) i medi ambient.
Per cert, la nevada va quedar en un no res i tornàrem tranquil·lament després d’un bon sopar tertúlia a cal quico.
Abans d'anar a Prats, vaig assistir a la cita internacional de gimnàstica que es va celebrar al pavelló de Vic. La cita va comptar amb el recolzament del President del Parlament Ernest Benach i de la secretària general de l'esport, Anna Pruna. Una mostra més que el tema de les seleccions nacionals catalanes ens el creiem i l'exercim amb normalitat absoluta.

A la foto, el Portaveu Isaac Peraire i en Gil Sanz, portaveu de JERC Vic, que era membre de la mesa al costat de la regidora de Prats, Montse Juvanteny i de la Diputada Georgina Oliva.

Decidim Decidir !!

Reconforta anar a un acte i sortir-ne satisfet. Reconforta veure com està quedant el local on es fa l’acte (un gran local que ha guanyat la ciutat !!) i reconforta veure tantes persones d’acord amb el que s’està dient allà.
Per què el tema del que ahir es va parlar no és gens trivial, al contrari, és la constatació de l’engegada d’un nou cicle polític en el que, per primera vegada, molts de nosaltres ja no ens trobem sols. El procés que ens ha de dur cap a l’emancipació nacional està començant, de fet va iniciar-se ja fa uns quants anys però amb la manifestació del 18F i la del passat 1 de desembre s’ha vist consolidat . És el començament doncs, d’una nova manera de reclamar que es faci efectiva la democràcia racional a que tots els pobles tenen dret; d’aquí sorgeix el dret a decidir.
Ahir es va parlar també de tot el procés de l’Estatut. De la constatació que l’estatut hagi pogut servir com a mínim per fer obrir els ulls a molts catalans que fins fa pocs dies encara pensaven que l’encaix de Catalunya dins Espanya era possible. Aquells que varen votar Sí, i que ara veuen que del promés, no n'hi ha ni cinc.
Es va parlar de moltes més coses, del Tribunal Constitucional i de la gairebé segura re-retallada de l’estatut a finals del 2008, de la renda per càpita de Melilla que ja supera la de Catalunya, dels mitjans de comunicació, de Montenegro i el Kosovo, de la llei de referèndums, dels pressupostos d’Escòcia (el doble de Catalunya tot i ser la meitat de població), de la societat civil, de think tanks, de la dependència, de la necessitat de que la nova immigració conegui la realitat social del país i utilitzi el català com a llengua vehicular, etc...
Per tot el que es va dir, reconforta veure que ahir els militants d’ERC i de les CUP (únics partits catalans que es declaren avui en dia independentistes) érem sols un 15 o 20% del total del públic. A partir d’aquí, sols queda seguir treballant per a que la majoria social del país conegui els grans avantatges de ser independents, i que aquesta majoria social forci als partits polítics que avui no tenen la independència nacional com a estació final del trajecte a involucrar-se dins el veritable eix nacional.
Per cert, el company m’ha ‘birlat’ el títol del post. Aquest cop ha estat més ràpid que jo. Espero que no marxés abans per anar a fer el post ... la immediatesa blocaire no té fi ...

cERCular

La Secció local ha publicat la cERCular, un butlletí intern de periodicitat bimensual al que li volem donar un nou aire per tal de millorar la comunicació amb els companys i les companyes militants. Si us ve de gust, el podeu llegir aquí.

Cap de setmana medieval

El Mercat medieval ha deixat moltes imatges, la primera seria les milers de persones que dia rere dia han omplert els carrers del casc antic, del passeig, la plaça dels màrtirs i un espai nou que Vic ha guanyat amb l’obertura dels carrers que porten al Parc Jaume Portell on aquest any s’hi ha ubicat les aus de cetreria, la taverna de Can Sagal i els dromedaris (quin fred pobres besties !!).

El fet que Sant Nicolau caigui el mateix dia que la festa de la 'prostitució', fa que des del principi sigui un mercat avesat a rebre molts visitants. Mercat del Ram, Música Viva i Mercat Medieval són ja les 3 festes multitudinàries de la ciutat.
Divendres va tocar visita al mercat amb els amics de l'ACCD i dissabte hi vàrem tornar amb més amics (uns d'aquí, d'aquí , i fins i tot d'aquí). Un cap de setmana medieval esgotador.
P.S. El frare ja l'heu reconegut ? Si no ho heu fet, busqueu-lo aquí !!

Sense paraules

Gran dia el d’ahir a la capital catalana. Gran dia pel que pugui esdevenir del futur del nostre país. Tots anàvem ahir cap al cap i casal amb l’esperança de no punxar en un acte tant important. La contínua desafecció política no feia preveure grans mobilitzacions, però una vegada més la societat civil organitzada i la que no ho està, han tornat a donar una lliçó de moral, força i valentia. Els catalans i les catalanes han tornat a dir prou, pacífica i democràticament, a un sistema que frena sistemàticament el creixement d’aquest país, que encotilla a base de pors les voluntats d’un país que vol ser lliure a l’hora de decidir allò que més li convé. Ahir vàrem reclamar igual que el 18F, el nostre dret a decidir, a decidir tot allò que ens convé més, ja sigui les infraestructures a construir, els impostos a pagar o el tipus de règim polític que volem pel demà. Ahir, tot i les aparents contradiccions erem més a comptar. Que ningú intenti baixar del vaixell ara que ja ha salpat.

Els blocs i les webs van plenes de cròniques i fotos sobre la manifestació. Us animo a buscar i recórrer la catosfera catalana en busca d’opinions i sensacions. (Fotos)

1 de Desembre, tots a Barcelona !!



Contra la Violència de gènere

El passat diumenge, la secció local d'Esquerra Vic, va organitzar el primer acte des de l'elecció de la nova executiva local. Voliem que fos un acte especial, i crec que ho vàrem aconseguir, en part gràcies a la feina de la secretaria de la Dona.
La lluita contra la violència de gènere s'ho val i necessita de la màxima participació dels partits polítics, associacions, entitats i governs que a part de legislar, facin prendre consciència a la ciutadania del greu problema que aquesta xacra representa.

La Diputada i la regidora de la Secció Local publicaren 2 articles que podeu llegir aquí i aquí.
Alhora podeu llegir el manifest nacional d'Esquerra.

Dissabte, tots a la manifestació !!

Aquest dissabte, la Plataforma pel Dret a Decidir, ha convocat una nova manifestació a Barcelona sota el el lema "Som una Nació i diem PROU! Tenim el dret de decidir sobre les nostres infraestructures". Una manifestació que sorgeix arran del lamentable caos ferroviari viscut les darreres setmanes i que segueix al caos energètic viscut el passat estiu. Sorgeix també arràn de les declaracions de la ministra i el govern espanyol, i sorgeix també arràn de la paràlisis com a país que està demostrant ser l'aplicació de l'estatut retallat.
Cal dir Prou d'una vegada, i dissabte és una bona oportunitat. Aquest cop però, a diferència de la gran Manifestació del 18 de Febrer de 2006, sembla que no estarem sols. Segurament hi ajuda el fet que faltin 3 mesos per les eleccions generals, però benvinguts siguin tots aquells que volen fer pinya al voltant de la falta d'inversions a Catalunya. Esperem, que un cop passades les eleccions aquest partits i entitats continuin al costat de la Plataforma, sobretot quan entre tots, poguem realment decidir sobre el propi dret a decidir, és a dir sobre el dret a l'autodeterminació.

Stockholm, breu parada (2a part)

A Stockholm la vida es fa dins. Els carrers són pels turistes desitjosos de veure-ho tot en poc temps. Segurament és per això que està tant ple de centers comercials, grans magatzems i Museus (de música, etnogràfics, d’història sueca i nòrdica, de vaixells, d’arquitectura, nobels). D’entre tots aquests en vàrem triar 4. El museu dels premis Nobel : Un repàs a la història dels premis i dels premiats. Per la temàtica, el museu és petit, però es salva per l’espectacular exposició de fotografies de Robert Cappa. El museu d’història, sobretot per la part dels víkings amb una espectacular maqueta d’un poble víking. El museu Skansen, el museu a l’aire lliure més gran del món (3.000 ha) amb foques, rens o osos polars (millor anar-hi a l’estiu) i per acabar el Vasa Museum , un museu on el centre de tot és un gran buc extret del fons de les aigües del port d’Stockholm. El buc es va enfonsar el 1628 i fou extret del mar 330 anys després en perfecte estat. Altres coses a fer és visitar l’Ajuntament , un palau amb la famosa sala d’or, i la sala de plens de 101 regidors (de fet, és la tercera sala de plens que visito després de Belfast i Derry). També és molt famós el canvi de guàrdia del Palau Reial, sóc republicà però en podeu veure un vídeo més avall. Com veureu, és una guàrdia una mica d'estar per casa, però segurament és aquest fet el que provoca simpatia, més que no pas la rigidesa de la guàrdia reial britànica o la bravuconeria d'aquells que van de verd i desfilen per la Castellana, com era ... ah sí, la legión española !!

Stockholm, breu parada (1a part)

Desprès d'uns mesos molt carregats, he fet una petita parada per repostar forces. 3 dies (sí, ja sé que són molt pocs dies) per recórrer una de les capitals europees més allunyades del nostre país, Stockholm. Té la seva temeritat anar a Suècia a finals de novembre, i a qui ho hagi pensat li puc donar la raó doncs només arribar ha començat a caure aiguaneu acompanyada d'un vent gelat. A això, li hem de sumar que el sol es pon a les 3 de la tarda i que les manoples i els gorros són els souvenirs més venuts. Com que escric el post des de l'Ipaq, no m'allargaré gaire, sols comentar un parell de coses. 1era, m'ha sorprès la gran dedicació dels suecs de cara als estrangers, comparant-ho amb el tracte rebut a Montenegro (on cada 5 minuts la policia ens volia estafar) o el tracte que donem a Catalunya (bastant deficient), aquí estem molt cuidats, fins al punt que ens han fet passar gratis al metro i l'autobús pel sol fet de veure que feiem cara de no saber per on anàvem.
I 2a, es va dir al sopar de dimecres (veure post anterior) i ho ratifico, segurament és més ràpid i barat anar de Vic a Stockholm que agafar el Tren i anar a Amposta, un fet del que hauria d'avergonyir a més d'un. Per cert, l'hotel està situat just davant de la botiga d'IKEA més gran del món (5 plantes senceres) !!
P.S.1 Avís al navegant Casals, a Stockholm no sols hi han McDonalds sinó que a sobre són de disseny.
P.S.2 Tot i ser molt lluny, us recordo que diumenge a Vic hi ha un acte molt important contra la violència de gènere.

Blocaires.Osona

Ahir al vespre, al restaurant les Gorgues de l'Esquirol, va tenir lloc la presentació del manifest Blocaires.Osona.
El grup promotor de la trobada i el manifest sóm
Jordi Casals (ERC Torelló), Joan Ballana (PSC Vic), Carles Banús (CiU Tavèrnoles), Laia Jurado (CUP Vic), Iñaki Escudero (EUiA Vic) i un servidor (ERC Vic). Tenim en comú 4 aspectes fonamentals : Sóm joves, sóm blocaires, tots tenim o hem tingut càrrecs orgànics o electes dins els nostres respectius partits, i tenim ganes de canviar les maneres de fer de la política actual. Tots creiem en les noves eines que ens ofereixen els blocs i Internet 2.0, la internet de la immediatesa però sobretot la de la interactivitat i la participació amb els ciutadans .
Ahir, en un sopar molt distès, va ser una gran ocasió per saber el que pensen destacats periodistes de la comarca sobre aquestes noves eines, a part d'altres temes varis com la supervivència dels mitjans en paper, l'economia frikky (sallés i font dixit), els fotologs o els nous usos d'internet de la gent més jove. (podeu llegir una crònica
aquí, una altra aquí i la primera noticia aquí)
Aquí podeu llegir el
Manifest creat per a l'ocasió. Com a primer acte de la comunitat Blocaires.Osona, esperem que el proper gener poguem fer la 1era trobada blocaire de blocs polítics osonencs (aquells blocs que en alguna ocasió o altra parlen de política entre d'altres temes). Continuarem informant ...

20N (2ª Part) - Post d'urgència

En Mas ja ha acabat, i els 48 folis ja són a disposició de la nació catalana. La nació que Mas vol plena i global. El dret a l'autodeterminació però, ha desaparegut del mapa, sols un 'dret a decidir sobre allò que ens és propi'. I dic jo , què ens és propi ? L'estatut retallat del 30 de setembre pel propi Mas i en Zapatero ens era propi ?
En Mas vol ser el President de laGeneralitat el 2010 i avui ha començat la seva campanya de veritat. Ni autodeterminació, ni sobirania, ni independencia, avui sols campanya electoral ' a lo grande' això sí.

P.S. Aquesta me la guardava per una bona ocasió i crec que aquesta se la mereix. És la resposta de l'Artur Mas el passat octubre a la pregunta de què votaria en un referèndum d'autodeterminació (Nota : observeu que tot i la llarga duració de la resposta, no acaba responent la pregunta!!) : "Si esta propuesta se pudiera hacer sin conflictos importantes, de una forma pacífica y positiva, con un acuerdo con el estado español, és decir, hacia un modelo de gran confederación, compartiendo algunos elementos del estado, pero con un grado muy grande de soberanismo, yo diria sí (a hacer un referendum de autodeterminación)"

20N

Avui tres esdeveniments coincideixen en el temps. Mas, Montilla i Franco han decidit que avui volen ser els protagonistes. Artur Mas farà aquesta tarda la tan esperada conferència de la “casa comuna del catalanisme” . Serà interessant veure que dirà el lider de CiU, tot i que de moment el fet que Duran (que ja coneix el contingut del discurs) només hi vegi “petites diferències d’opinions” no sembla gaire favorable als interessos independentistes. Estic d’acord amb l’opinió d’Oriol Junqueras, l’únic que voldríem esperar de la conferència, és que d’una vegada per totes el nacionalisme català apostés per la via independentista. Un cop obsoleta la via estatutària i trencada la via federal, només hi ha una via per reflotar (que no refundar) el país. D'una vegada per totes el sistema polític d'aquest país ha de ser un sistema polític català (veure Unió o Esquerra), que ens permeti decidir per nosaltres mateixos i ens deixin tirar endavant un país que per ell sol pot ser molt potent.
Aquest vespre, TVE ha contraprogramat la conferència amb una versió sols per Catalunya del ja famós programa “Tengo una pregunta para usted”, amb una versió pel President de la Generalitat, José Montilla. No crec que sigui el millor escenari de programa per Montilla, ni el millor moment. Estaria bé saber qui li ha proposat el programa i per què.
Mentrestant al valle de los caídos, no sabem si la llei de la memòria històrica hi farà acte de presència. L'únic que sabem segur és que el President Companys i la resta d'assassinats pel feixisme continuaran immersos en l'oblit i la injustícia pels segles dels segles ....
De fet, el 20N no crec que sigui recordat pel que avui pugui dir o deixar de dir Mas o Montilla, el 20N sempre serà recordat per què fou el dia que morí el dictador. A Estats Units, tothom recorda que feia el dia que mataren Kennedy, a Catalunya tothom recorda que va fer quan va saber que Franco havia mort (Bé, tothom menys jo, encara em faltaven 3 mesos per néixer).
Més de 30 anys després, ni Mas ni Montilla representen la lluita contra el que el Franquisme ens va prendre i la monarquia i la transició ens ha fet oblidar. Després de 30 anys de silencis, de problemes cíclics, d'estatutets i loapas, d'aznars i zapateros, de rajoys i de magdalenas alvarez, sols queda un únic camí, la independència nacional. S'hi apunta la casa comuna ??
P.S. De fet, l'acte més important d'avui sembla que serà la burla de judici a l'audiència nacional per la crema de fotos del rei. A vegades sembla que siguem 20N de 1967 i no de 2007.

ERC Vic – Km. 0

Un cop les eleccions municipals han passat i les fortes dosis d’apassionament s’han escampat fruit de la prudent distància temporal, és l’hora de què cada partit polític que ho desitgi en faci balanç o passi fulla. Esquerra Republicana de Catalunya no defuig la seva responsabilitat i afronta els problemes i discrepàncies que hagi pogut tenir tot mirant endavant. Arrel dels darrers esdeveniments ja coneguts per tothom, l’executiva local d’ERC a la Ciutat de Vic ha canviat. Després d’un procés intern on tothom hi ha pogut dir la seva, s’ha produït un canvi en tots els sentits, que combina l’experiència amb la joventut, que incorpora cares noves i que reforça l’arrelament i la relació del nostre partit amb les diferents associacions i entitats vigatanes. Un canvi de noms, però també de maneres de fer i de viure la ciutat. Tanmateix, les dones i homes que formem la nova Executiva Local d’Esquerra a Vic volem deixar escrits, per endavant i clarament, els nostres principis envers la ciutat.
La Secció Local d’Esquerra Republicana de Catalunya a la Ciutat de Vic, es reafirma en el projecte comú (el dels valors republicans de solidaritat, llibertat, justícia social i independència) que vol tenir amb la ciutadania vigatana. Uns valors que volem que es vagin estenent entre la societat al mateix temps que es va configurant una nova majoria social cap a la sobirania. Ens comprometem per a fer-ho, a renovar les idees i les maneres de fer, sortint al carrer fent més i millors actes, amb un únic repte, aconseguir debatre sobre la política de veritat i els problemes reals de tots els que convivim en aquesta magnífica ciutat, per i amb les persones.
Qualsevol partit polític que actualment vulgui impregnar la ciutat de les seves idees i projectes ha de ser vist pels ciutadans com una eina, un mitjà que els ciutadans puguin fer servir per millorar la seva vida. L’eslògan d’Esquerra ”utilitza’ns”, reflecteix molt bé la idea d’utilitat que vol tenir el nostre partit.
Ara és el moment que els ciutadans de Vic facin servir Esquerra. ERC ja no és ni vol ser un partit enclaustrat dins les parets d’un local social. La feina que venen executant els regidors d’Esquerra al govern municipal en sols 5 mesos, n’és un clar exemple del que ha de ser i vol ser durant els propers anys el nostre partit.
Dirigir i executar les polítiques socials municipals en el sentit més ampli de l’expressió, estar al costat dels infants, joves, dones, famílies, gent gran i sectors socials diversos. Fer-se present en la diversitat de barris i zones de convivència de la ciutat, treballar colze a colze amb les organitzacions i professionals anomenats del tercer sector amb la finalitat d’evitar l’exclusió. Difondre els valors de la catalanitat als col·lectius de nouvinguts amb l’objectiu d’avançar en integració, cohesió i riquesa social. Participant, és clar, en les temàtiques d’Urbanisme, Cultura, Economia i Règim Interior amb la idea de fer una administració municipal cada dia més eficient i eficaç a favor de la ciutadania.
Esquerra s’obre a la ciutat com a receptora de tot allò que els ciutadans vulguin fer-nos partícips : de les seves queixes, percepcions, idees, reptes o comentaris, sempre dins els límits de la democràcia participativa. Posem a l’abast de tothom, els mitjans dels que disposem : la pàgina web (www.esquerra.cat/vic), el correu electrònic (vic@esquerra.org), el local social, el capital humà de la nostra militància i per sobre de tot l’interès a dialogar, parlar, conversar i escoltar amb tothom que, com nosaltres, vulgui el millor per la ciutat.
Segurament pot sobtar a moltes persones, que un partit polític digui coses tant òbvies com les escrites fins ara. En una situació de normalitat, molts pensaríem que això és el mínim que es demana a un partit polític que vulgui ser representatiu. Res més lluny de la realitat. Tot el que hem dit és obvi, però no per ser obvi se’ls hi suposa a tots els partits polítics d’aquesta ciutat. Cal regenerar la cultura política d’aquesta ciutat traient-la dels despatxos i obrint-la a la ciutadania, no sols per trepitjar carrer per deixar-se veure, sinó per escoltar i debatre, no per fer xarxa clientelar i demagògia populista sinó per aprofundir en la identitat de la nostra ciutat i en la seva xarxa ciutadana . I aquí, Esquerra està disposada a posar-hi el seu gra de sorra particular. Fugint dels interessos i ambicions personals, ens oferim per col·laborar en el projecte comú d’una societat que s’ho mereix, un projecte en què els valors republicans i la radicalitat democràtica han estat, són i seran les nostres senyes d’identitat.

(Article publicat a 'El 9 Nou' el divendres 16 de Novembre de 2007)

Cercle viciós

Avui el jutge ha multat amb 6.000€ els dos dibuixants que feren la portada del Jueves del passat estiu, ni més ni menys que per ‘injurias al heredero de la corona’. Al mateix temps el pare del ‘heredero’ es passeja per Amèrica Llatina donant lliçons de conducta a aspirants a dictador. De fet, en els seus temps ell també ho va ser d’aspirant, eren els mateixos temps en que els que ara són multats rebien paquets bombes a casa seva.

Roda al món i torna al born.

Les dones d'Esquerra

“Les dones d’Esquerra. 1931-1939”, és una obra de la historiadora Dolors Ivern. En l’obra es fa una revisió històrica del període republicà, tot aprofundint en alguns aspectes que la historiografia ha passat per alt o ha tractat des d'un punt de vista masculí: temes com l’Aliança Nacional de la Dona Jove, la Unió de Dones de Catalunya, l’Ajut Català o el primer sufragi universal i la reivindicació per aconseguir-lo. També s’ofereix un petit repàs biogràfic de 23 dones, algunes d'elles gairebé anònimes fins ara, i altres de molt reconegudes, com és el cas de l'escriptora Aurora Bertrana, de Maria Dolors Bargalló, la propagandista més important i la principal oradora femenina d'ERC, o Montserrat Martínez, impulsora de l'Aliança Nacional de la Dona Jove.
Divendres es va presentar el llibre a Vic amb la presència de la Carme Porta. Si d’aquí 50 anys es tornés a fer un llibre sobre les dones d’Esquerra de finals del Segle XX, la Carme en seria destacada protagonista. Ahir, en poques paraules va mostrar com moltes de les polítiques i les temàtiques que Esquerra està defensant i liderant aquests darrers anys, no són inventades d'un dia per l'altre. Són les mateixes que ja fa 70 anys, les dones d'Esquerra defensaven dia rere dia. El progressisme actual és una continuació del veritable progressisme, el dels anys 30 que havia de lluitar contra el conservadorisme de la lliga regionalista i l'església catòlica.

Google i Lenin

Avui Google, el buscador més utilitzat i conegut del món, ha activat la seva web .CAT. De fet ja es podia accedir a la versió catalana del buscador, però sempre des d'un accés al .es. Així, Google continua amb la paulatina catalanització de tots els seus programes i serveis com el Blogger, el GMail o l'IGoogle, per dir-ne 3 que utilitzo diàriament. Un bon exemple per a altres empreses que volen ser líders dins aquest nou món tecnològic i que continuen ignorant una de les llengües més usades a la xarxa.
Paral·lelament, avui és el 90é aniversari de la Revolució d'Octubre, revolució que canvià el signe de la història de Rússia, d'Europa i del món. Avui, a part de constatar que el Pravda continua editant-se, poca cosa més ens crida l'atenció d'aquest aniversari.
Constato que la coincidència de dates és sols això, però ajuntant les dues efemèrides al Google, trobem 11'9 milions d' entrades sobre Lenin (72.700 pàgines en català). Res en comparació a les entrades de Russia (188 milions) o Catalunya (43 milions). Lenin i la revolució d'octubre estan perdent pes a mesura que les noves tecnologies i l'ús lliure de la informació s'expandeix arreu.
Clar que Duran i LLeida hi surt 340.000 vegades i la sociovergència 150.000 ...

Una última recomanació. L'obra de teatre Stalin, de Flotats. Una obra que recorre l'últim any de vida de Stalin, i alhora una crítica fervent a l'stalinisme i l'autoritarisme (també el de Putin, és clar).

La Central

Ahir es va inaugurar la Central, el nou edifici cultural que acollirà diferents institucions i associacions culturals de la ciutat. Per fi un Ateneu Cultural que semblava que no havia d'arribar mai. La fundació Embat Cultural (Ajuntament de Vic, Òmnium Cultural i Sagals d'Osona) la gestionarà i s'encarregarà de donar-li la vida i l'aire que necessita. La primera pedra es va posar ahir en un acte ple de gent amb ganes de saber què podrà fer en aquest nou local que s'obre a la ciutat.
Com a Sagal, és un somni fet realitat, sobretot pel que representa poder tenir un local estable on assajar i no haver d'estar amatent a si el local que dia a dia et fas teu, acabarà ensorrat per la voracitat constructora. Com a vigatà és una altra necessitat de la ciutat que s'acaba materialitzant.
Ja no recordo quants anys fa que en Joan López em va començar a explicar el projecte d'Ateneu Cultural que pretenia realitzar. Avui ja puc dir que tant ell com la resta de companys se n'han sortit i de manera molt satisfactòria !!
Ahir tota aquesta feina feta per l'Embat Cultural es va traduir en una lluïda inauguració on no hi va faltar de res. Música, tallers per la canalla, una conferència sobre cultura popular de Vicenç Villatoro (de la qual no puc dir que estigui gaire d'acord en tot el què va dir ... però això donaria per 2 o 3 posts més...), l'extraordinària actuació de Jordi Jané recitant Pere Quart i Toti Soler a la guitarra, els parlaments oficials d'on destacaren el d'en Sendo com a president dels Sagals i sobretot el d'en Jeroni Vinyet, president d'Òmnium Osona i com no les actuacions dels Sagals (3d7, 4d7, Pd5, 2Pd4) i de les Fures d'Ausa.
Una inauguració a l'alçada del nou edifici i de les noves perspectives culturals, que des d'ahir s'obren a la ciutat !!

Crema Catalana

El Titot ens ha deixat el nou vídeo de Mesclat. Fet amb la participació de vàries colles geganteres d'Osona i d'arreu del país. Entre elles els gegants del Carrer de la Riera de Vic, i com no en Vicenç i l'Àgata de Prats.


Governs de coalició.

Un govern monocolor, és un govern tranquil, fàcil de portar, sobretot si es gaudeix de majoria absoluta. Si agafem aquesta premissa com a certa, llavors hauríem de poder dir que un govern format per diferents partits, és a dir, un govern de coalició, no és fàcil de controlar ni conduir. Les circumstàncies que s’han produït avui al govern de la Ciutat de Vic ho expressarien clarament, però no sempre és ni ha de ser així.
L’existència de més de dues dècades de governs amb majories absolutes a la pràctica totalitat de les nostres institucions (Generalitat, Diputació de Barcelona, governs espanyols socialistes i popular, Ajuntament de Vic, Consell Comarcal d’Osona...) han portat a la consciència de la gent la idea que un govern ha de ser controlat per un sol partit (el partit guanyador, com reclamava Artur Mas) i que aquest govern és el més estable possible de tots.
Un ràpid repàs a les democràcies amb més història i més estables d’Europa, ens confirma però que això no és així. Reniu i Matas ho explicaven molt bé durant la reedició del govern d’entesa.
Segurament els governs de coalicions són un dels aspectes menys estudiats dins la ciència política al nostre país, és de rebut agrair que hi hagi persones i grups que s’hi dediquin i facin cursos tant interessants com el que vaig poder fer la passada primavera a l’ICPS.

Un govern de coalició local ha de complir amb certs requisits importants per tal d’aconseguir funcionar amb èxit, tot i que no sempre l'èxit d'una fórmula els compleix. Així les compatibilitats ideològiques i personals, la tradició pactista local, el grau de descentralització dels partits a nivell local, les estratègies a curt i llarg termini, el sistema propi de partits locals, els propis líders locals o la comunicació a nivell interna dels mateixos partits són aspectes importants a destacar. Ridao així ho entén i així ho ha estudiat aquí i aquí. La situació viscuda a Vic entre el multipartit i ICV no sembla que hagi complert amb gaires dels punts abans esmentats. Un govern amb sols 5 mesos de funcionament, que tot just comença a discutir els punts bàsics que hauran de regir els propers 4 anys no és el millor escenari per esclarir les desavinences en públic malgrat les bones perspectives inicials. La distribució d'àrees del govern dóna per a que cada integrant de l'equip pugui organitzar la seva pròpia àrea i portar-la com ell vulgui. Són els grans temes, els que tot l'equip de govern i la part d'oposició democràtica han de decidir sota el màxim consens possible.

Dins un govern s'ha de governar, i discrepar òbviament, però les discrepàncies es treballen a les reunions internes, no a les externes; és amb la feina de cada regidor amb la que es demostra la vàlua i la manera de fer política de cadascú, no exercint d'oposició a la feina dels altres. És una llàstima que als polítics molt sovint se'ls faci mirar més (quan encara falten 3 anys i mig) pels seus propers resultats electorals que per la cohesió d'un govern d'unitat de llarg recorregut. Tothom enten que no pots portar el teu programa de màxims a un govern de coalició, però sí pots mitjançant les paraules i sobretot els fets, aportar la teva feina, les teves idees i la teva responsabilitat. Vivim en un període on el diàleg i sobretot l'entesa entre totes les parts és més que necessari, cal que tots hi posem el màxim del que disposem per a tirar-ho endavant. Els partits petits que aspiren a governar haurien de ser els primers a conèixer aquestes experiències polítiques coalicionals.

Des d'Esquerra, continuem treballant al màxim per a que el govern tiri endavant. Perquè ens el creiem, perquè creiem en la feina tant important que els nostres dos regidors estan fent i que es pot palpar dia a dia. Sense soroll però sense parar de pencar de valent, allà on faci falta i quan faci falta. Perquè creiem i sabem que estem en un govern de coalició, i per tant actuem amb fidelitat però amb el punt just i necessari d'esperit i sentit crític; des de dins, és clar.

Gore, Al Gore

Després de la setmana més mediàtica que ha tingut Al Gore, (Nobel de la Pau i Príncep d'Asturies), m'he decidit a veure el documental sobre l'escalfament global titulat "una veritat incòmoda".
I la veritat és que el documental és absolutament recomanable. En poques paraules, Gore és capaç de fer entendre als que com jo som poc iniciats en el tema, que l'escalfament global i les seves conseqüències (presents i futures) són una realitat inqüestionable a totes i cada una de les diferents parts del planeta. Fins i tot és recomanable per als més escèptics entre els quals a partir d'aquesta mateixa setmana cal sumar-hi a Don Mariano i el seu cosí.
Winston Churchill va dir que "estem en un període de conseqüències", i això ho veiem amb l'augment constant de tempestes més intenses, més CO2 i més temperatura ambient, però també amb més inundacions i més zones de sequera producte de l'evaporació de l'aigua de la terra.
El problema de l'escalfament global ja no és una qüestió política sinó que s'ha convertit en una qüestió moral en la qual els ciutadans hem d'anar prenent consciència per tal de que els nostres polítics facin el millor per reduir-ne els efectes. Ja no es tracta de ser ecologista o no ser-ho, es tracta de saber quin futur volem per als nostres fills i les nostres futures generacions.

Diversitat i maltractaments

Escoltar l’Arcadi Oliveres sempre és un plaer. Els vigatans vàrem tenir una oportunitat aquest passat dimarts com a cloenda de la jornada “Conviure en la Diversitat” organitzada pel Consell Comarcal d’Osona arrel de la posada en marxa del Servei de Mediació Comunitària. Fou una xerrada marcada per la diversitat, tant la de la ponència com la del públic. Oliveres desemmascarà varis clixés globalitzadors. Mostrà que no cal rascar gaire sobre molts aspectes per veure que tots acaben relacionats entre ells i derivant cap a interessos petrolífers (els de sempre...). També ens mostrà amb exemples gràfics, com el fet de que un govern com l’espanyol executi unes polítiques determinades (ex: la pesca) empobreix a determinats països del tercer mon, indicant així l’estreta relació que tenen o han tingut des de sempre el rerafons econòmic i el polític.
Dijous vaig canviar completament de registre. A la sala de la Columna del nostre ajuntament, es presentà la guia "Prevenir i actuar contra els Maltractaments a les Persones Grans". La guia l'edita la Fundació Viure i Conviure de Caixa Catalunya i comptà amb la presència de Carme Porta (secretària de Família), Joaquim Vivas (Creu Roja i ex-alcalde de Manlleu) i Joan López (Regidor d'Acció Social i Ciutadania). Allí s'ennumeraren els diversos factors de risc a l'hora de rebre maltractaments com la dependència emocional , l'econòmica, d'edat o de gènere. Ja de per sí, cal constatar que rebre informació ja és prevenir, per aixó és tant important aquesta guia. D'entre les preguntes del públic, en sorgiren varies afirmacions, algunes polèmiques, que segurament cada una d'elles donaria per un post. Les deixo aquí escrites, i si algu vol ...
- La negligència o l'oblit, per sí sol és un tipus de maltractament més.
- No hi han les eines jurídiques suficients per evitar maltractaments.
- És molt trist ser vell, malalt, sol i a sobre tenir família (Joaquim Vivas)
- Es dedica més atenció de cara als animals que a la gent gran (exemple : el programa de TV3, "Gossos").


Cap de setmana intens (III)

Diumenge comença amb la Trobada Comarcal de Gegants pels carrers de Vic. Un gran espectacle amb 22 colles d’arreu de la comarca on no hi falten ni els Gegants del Carrer de la Riera ni el ja famós Vicenç, el Gegant de Prats de Lluçanès amb l’incombustible i republicà Isaac Peraire sota els seus pantalons. A la tarda, tornem a enfilar camí de Barcelona. Aquest cop ens espera el Palau Sant Jordi, i l’acte organitzat per la Comissió de la Dignitat sota el títol : “La nació catalana diu prou, volem tots els papers”. Més de 12.000 persones vingudes d’arreu dels Països Catalans s’han acostat per reclamar a l’Estat Espanyol que compleixi amb la llei i retorni els més de 2 milions de documents pertanyents a institucions i persones individuals de Catalunya, que foren robats i espoliats durant la dictadura franquista, i que resten encara a l’arxiu de la ciutat de Salamanca com a botí de guerra. A l'acte hi han intervingut Antoni Bassas, Pep Sala, Mª del Mar Bonet, Toni Albà i Raimon que ha fet aixecar a tot el públic amb la seva interpretació de "jo vinc d'un silenci". El filòsof Josep Mª Terricabras ha llegit un contundent manifest de la Comissió, tant per la forma com pel fons. A hores d'ara ja no n'hi ha prou amb bones paraules, cal ser contundent tal i com ho ha estat la comissió organitzant un acte tant important com aquest. Emotives també han estat les paraules dels parents dels 3 homenatjats, Lluís Companys, Joan Peiró i Salvador Puig Antich, així com la cantada final dels Segadors amb els representants de les associacions i partits polítics represaliats i espoliats pel franquisme dalt l'escenari.

De tot l'intens cap de setmana, aquest últim acte ha estat el més important de tots. I ho ha estat, tal i com vaig dir durant la meva intervenció de divendres davant l'assemblea local de Vic, per que per sobre dels interessos personals i dels de partit, hi han els interessos del país. I el país mereix, 70 anys després, que li sigui retornat tot allò que li va ser robat i espoliat per la força de les armes.

Per dignitat, volem tots els papers !!

Cap de setmana intens (II)

Un cop passades les emocions del divendres a la nit, el dissabte va tocar anar a Barcelona. Aquest dissabte s'ha celebrat l'esperada Conferència Nacional d'ERC.
La que ha fet vessar més rius de tinta, la que ha aportat més il·lusions i més nervis a tots aquells, de fora del partit, que volien que alguna cosa es trenqués dins ERC. Només arribar al matí, el primer èxit. 2800 militants inscrits suposa la major concentració de militants d’un partit polític en un acte d’aquestes característiques a Catalunya. Un ambient cordial i gens tens va fer que les taules rodones organitzades al matí fossin un èxit, tant de participació com de debat. A destacar la taula rodona de cohesió social i immigració, on el Secretari d’Immigració de la Generalitat, Oriol Amorós, va posar com a exemple la feina que els nostres regidors de Vic estan començant a fer.
Ja a la tarda, varen començar les veritables votacions. Sols començar, el plenari va tombar l’esmena a la totalitat del Reagrupament, sector crític amb la direcció, liderat per Joan Carretero, que per sorpresa de tothom no va ser l’encarregat de defensar l’esmena. En el seu lloc ho feu el militant Albert Pereira que lluny de defensar les tesis del sector crític i de la seva esmena, incidí fonamentalment en les crítiques continuades a tots i cadascun dels membres de la direcció.
Un cop superades les esmenes a la totalitat es succeïren les altres 26 esmenes parcials que quedaven vives després de la incorporació al text de més de 440 esmenes. D’entre totes, cal destacar les presentades per l’Esquerra Independentista que aconseguí transaccionar-ne una i treure més d’un 40% de vots en una altre sobre l’acord de govern amb el PSC. Més enllà de la idoneïtat o no de les esmenes, destacaré que en un plenari com aquest (i els diferents resultats de les votacions confirmen la meva hipòtesi), tant important és ‘allò’ que es diu, que el ‘com’ es diu. No estranya doncs, que la més votada fos la presentada per l’Uriel Bertran. Finalment, la ponència final aconseguí un 82% de vots favorables, fet que posa fi de moment, a les discussions internes, a l’espera del Congrés Nacional del proper 2008.
Com a resum, destaco un sola fet. Dissabte sols hi va haver un guanyador. El seu nom és ESQUERRA REPUBLICANA DE CATALUNYA.
P.S. Destacar la intervenció de Josep Romeu, militant de Vic, que va incorporar una dotzena d’esmenes al redactat final i que va defensar-ne dues al plenari, que no varen ser acceptades.

Cap de setmana intens (I)

Divendres passat vàrem celebrar l'assemblea local per escollir nova executiva després d'un període convuls. Finalment, vaig liderar l'única candidatura presentada, tot i que sembla que hi ha algú que això li va semblar malament. No deixa de ser paradigmàtic que quan hi han dues candidatures, els titulars siguin de "divisió i enfrontaments a Esquerra", i en canvi quan només n'hi ha una els titulars són de "malestar per que no hi ha 2 candidatures".
En fi ... que des de divendres passat i per un període de 2 anys, les companyes i els companys militants em vàren nomenar President de la Secció Local d'Esquerra Republicana de Catalunya de la Ciutat de Vic
Divendres vàrem posar les bases per a començar de zero. Un nou començar per recuperar anímica i socialment la vida de la secció local, així com un pas endavant per donar al Grup Municipal la força necessària per liderar el projecte de Vic. Cal començar de nou en les relacions personals que emanen de la secció local, cal que tothom hi sigui benvingut. En definitiva, cal obrir el partit als militants i a la ciutat.
Gràcies a tots per la confiança del passat divendres, un 88% de vots favorables es diu ràpid, però tots sabem el que costa. Però crec que és un bon començament per a treballar de valent amb uns objectius clars; ajudar a que la vida dels ciutadans de la nostra ciutat i el nostre país sigui cada dia millor. O com diem nosaltres, treballar per la independència i la justícia social.

Text nº 1:Presentació del projecte a l'assemblea de la Secció Local de Vic

Tenen una pregunta

Continuem avançant

Encarem l'última setmana abans de l'assemblea que es celebrarà el proper divendres al Col·legi d’Arquitectes. El contacte amb els companys militants és constant i molt agraït. Segurament és el millor que pot haver-hi dins una organització com la nostra. El poder parlar amb els companys i les companyes, converses intenses en les que saps com comences però mai com acabes.
Poder explicar el teu projecte i rebre les contínues aportacions t'ensenya que no es pot deixar a ningú fora d'aquest projecte de futur com és Esquerra. D'es d'aquells que acaben d'aterrar al partit fins aquells que varen patir per poder engegar un projecte com el d'ERC en una època en que tot el que feia olor d'independentisme era vist amb molts mals ulls.
Si una cosa he aprés aquestes setmanes és que cal saber escoltar i analitzar tot allò que els companys militants tenen a dir.
Escoltar és la paraula clau, i crec que els membres que integrem la candidatura en sabrem. Des d’en Joan López i la Gràcia Ferrer (actuals regidors del grup municipal) fins a en Jordi Soler i en Pau Comes, tot passant per la Bruna Ferrer i en Gil Sanz (l’experiència feta joventut de les JERC) combinats amb l’experiència d’un ex-regidor com en Lluís Casellas. Una candidatura que no està tancada tot esperant els esdeveniments de l’última setmana, però que dia a dia es va definint més clarament.

Tot recordant Companys

Lluís Companys i Jover morí assassinat demà farà 67 anys. Com cada any, la Secció Local d'ERC de Vic li retrà homenatge a la plaça de la ciutat que porta el seu nom. La diada d’aquest any és significativa pel fet que el govern espanyol estigui a apunt de tancar un acord sobre la famosa llei de la ‘memòria històrica’. Una llei a la que malauradament Esquerra no s’hi pot sumar, tot i que cal recordar que si s’ha redactat la llei és per l’exigència d’Esquerra (igual que l’exigència de derogar el ‘Plan Hidrológico Nacional’) durant la investidura de Zapatero.
Esquerra no es pot sumar a l’acord per dignitat, per la dignitat de tots els lluitadors que varen morir o varen ser represaliats quan lluitaven per les llibertats de tots els ciutadans de Catalunya i de l’Estat Espanyol. Per què l’acord és només d’embolcall i no de contingut.
Per que la llei no reconeix les víctimes del franquisme ni busca una reconciliació sincera anul·lant les sentències que van condemnar a mort milers d’antifranquistes durant la Guerra Civil. Per que la llei no anul·la els judicis franquistes, cosa que legitima els tribunals de la dictadura. Per que la llei no reconeix la condició jurídica de víctima i això farà que els represaliats del franquisme hagin d’anar a títol individual a reclamar als tribunals de justícia.
Per que la llei equipara el bàndol franquista i el republicà (gràcies a CiU ??). S’oblidarà doncs que la Guerra va arribar per un cop d’estat (un alçament militar) protagonitzada pels totalitaris que van decidir violentar la legalitat republicana escollida i votada democràticament pels ciutadans de l’estat.
I per que en un dia com demà, 15 d’Octubre, hauria d’anul·lar-se el sumaríssim contra Lluís Companys, que fou afusellat per la seva condició de President de la Generalitat.

Fem botifarra !!

Avui he decidit per primer cop (i últim !!) fer cas a Don Mariano, i per tant expressar i manifestar amb orgull i franquesa la meva espanyolitat, alhora que exhibir i honrar els meus símbols nacionals. Hi han moltes maneres de manifestar-ho, aquí en podeu llegir unes quantes (no són les que jo recomano). Aquí i aquí n'hi han d'altres molt millors. Fem-li botifarra a Don Mariano.

Un projecte per Vic

Vic està contínuament en creixement, no només urbanístic sinó també cultural, social i econòmic. Vivim en una ciutat que s'està reinventant constantment i on massa sovint els projectes integradors i de convivència no hi tenen prou cabuda. Tanmateix, molt sovint som els propis ciutadans els que pensem més en els problemes particulars sense adonar-nos, que la possibilitat de veure minvada la nostra capacitat de ser feliços, també ve donada per l'existència de problemes col·lectius de ciutat.
En aquest moment concret, és realista creure que cal impulsar nous projectes per Vic. Nous projectes que tinguin com a finalitat crear una societat més justa, més pròspera i també més equilibrada. Sense perdre de vista la idiosincràsia vigatana, però sense deixar de progressar dins d'aquest nou món canviant. Segurament si busquéssim bé, trobaríem ara mateix a la ciutat algunes eines per articular aquests nous projectes tan necessaris. Una d'aquestes eines hauria de ser Esquerra Republicana de Catalunya, un partit polític històric a la ciutat que sempre hi ha estat al costat.
ERC ha de ser una eina útil per als vigatans i les vigatanes; una eina que ha de contribuir que els nostres conciutadans puguin viure i desenvolupar-se en normalitat. ERC pot aportar-hi els principis republicans d'igualtat, treball i llibertat alhora que caldria que el partit desenvolupés a la ciutat aquells patrons, aquelles idees que converteixin Vic en una ciutat de progrés, símbol de la llibertat nacional, on tothom s’hi senti a gust vivint-hi, sense haver de fer distincions de gènere, orientació sexual o lloc d'origen.
Fins el moment, això no sempre ha estat així. Si bé és cert que els anteriors grups municipals ho han intentat i treballat, la sintonia entre aquests i la secció local, no ha estat la més encertada per arribar a consensos de treball suficients que permetin al partit desenvolupar projectes de gran envergadura.
En uns moments d'impàs com aquests, cal que la nova secció local que properament s'ha d'escollir, actuï com a veritable impulsora dels postulats progressistes i independentistes del partit. Al costat dels regidors d'ERC, avui integrants del govern municipal, hi ha d'haver un partit fort, cohesionat, íntegre, responsable i que confiï en les persones, que sigui el fil conductor d'un projecte a mitjà i llarg termini, que faci el possible per a que ERC aconsegueixi portar els ideals i valors republicans i nacionals a l'alcaldia de Vic.
Durant els darrers tres mesos, coincidint amb la voluntat de la gestora que dirigeix provisionalment la secció local i la d’altres militants de la secció local, hem intentat formar una candidatura unitària de consens on totes aquelles persones, sectors o sensibilitats que conflueixen dins el partit hi poguessin ser representades (i remarco TOTES, tot i que en algun mitjà de comunicació s'havia acusat malintencionadament a la gestora d'estar vetant noms).
A dia d’avui però, ha quedat clar que el consens no sembla de moment possible; les ganes de continuar alimentant enemistats entre unes faccions clares, delimitades i antagòniques dins el partit han pogut més que les ganes de fer un projecte engrescador i unitari. L' intent d'una candidatura de consens ha quedat tallada per la negativa d'un grup que prefereix no compartir l'executiva amb ningú més que no provingui del seu propi grup. És que les ànsies personals prevaldran davant l' interès general del partit i la ciutat? Hem d'encarar el nou cicle sense negociació, sense poder utilitzar la raó i les paraules per aconseguir un bon acord?
Jo però, continuo dient el mateix que el primer dia, i mentre hi hagi temps continuaré treballant per arribar al màxim consens possible que representa una candidatura unitària. Ara bé, la Secció Local de Vic no és patrimoni de cap grup de 10, 15 o 20 persones. La Secció local de Vic ha de formar un únic grup de més d’un centenar llarg de persones on tothom hi tingui cabuda i on tothom que ho desitgi pugui aportar el seu treball a partir de les seves pròpies experiències o el seu propi coneixement personal, laboral, intel·lectual o acadèmic.
És per això que fugint dels grups preestablerts a la secció local proposo un projecte cohesionador, que defugi les faccions i el frontisme, que pensi en els actuals militants que formen la secció local. Ni tinc una facció ni la vull, desitjo només poder aplicar un projecte que treballi per la ciutat amb l'ajuda i complicitat dels regidors d'Esquerra i la militància, construint un partit fort que faci una ciutat més forta.
En els propers dies presentaré la meva candidatura a la presidència la Secció Local de Vic. Presentaré una executiva amb noms de persones de tarannà dialogant i experiència coneguda, capaces sobradament de portar el partit endavant. Persones que combinen l'experiència amb la joventut, persones conegudes a la ciutat per la seva feina a l'Ajuntament, les associacions, les entitats o els barris. Persones que per sobre de qualsevol grup se senten partícips del projecte d'Esquerra Republicana de Catalunya. Persones que volen el millor per la seva ciutat i pel seu país.

Festa de la Cooperació Catalana

El proper dissabte 6 d'Octubre al Parc de la Ciutadella de Barcelona, tindrà lloc la 1era Festa de la Cooperació Catalana.
Amb aquesta trobada, l’ACCD vol donar a conèixer d’una manera festiva, lúdica i popular les activitats que es duen a terme des de Catalunya en l’àmbit de la cooperació, tant des de l’administració com des de la societat civil i altres entitats i organitzacions catalanes
No hi falteu, promet ser molt interessant !!

Full de ruta basc

El govern basc ja té el seu propi full de ruta. Comença el proper mes de juny i té el primer punt fort el 25 d’Octubre de 2008. Aquell dia, el poble basc decidirà en consulta si aprova un possible pacte amb el govern espanyol que entre d’altres punts, aprovi el dret a decidir del poble basc (dret a l’autodeterminació). En cas de no arribar a cap acord amb el govern espanyol, el poble basc decidirà sobre si vol tirar endavant ell sol la possible solució al conflicte. Segons Ibarretxe, el pas següent seria convocar eleccions al Parlament Basc i un cop fetes començarien les negociacions per trobar una solució recuperant la vella idea de dues meses de negociació paral·leles (Govern-ETA i partits bascos) que haurien de desembocar en un possible referèndum d’autodeterminació a finals del 2010.
Mirant de reüll, la situació basca i catalana no és comparable actualment. Ni la societat basca és la catalana, ni el finançament basc amb tots els avantatges que comporta és el català, ni els partits bascos són com els partits catalans. D’entre totes les diferències en destaco una referent al sistema de partits : Al País Basc, existeix per una banda una dreta i una esquerra espanyola, i per l’altra una esquerra i una dreta independentista i/o autodeterminista (amb tots els matisos possibles). A Catalunya, tot i que podríem dir que també existeix una dreta i una esquerra espanyolista així com una esquerra independentista (amb la resta de matisos), no acabem de tenir clar que existeixi una dreta independentista. Existeix una dreta independentista capaç de pactar un full de ruta semblant al basc tot i les diferències que ens separen?? Potser Imaz ens donaria la resposta ...

I ara, què?

Avui, l'historiador Oriol Junqueras i Vies, ha publicat un article al Diari Avui. Un article amb un missatge clar, en el que hi coincideixo plenament. Donada la vàlua que crec que té l'article el reprodueixo per si és del vostre interés.


I ara, què?

En aquests temps confusos és difícil prendre determinacions sobre els nostres compromisos presents i futurs. Ara per ara, la nostra societat no acaba de consensuar els grans objectius col·lectius, i encara menys les estratègies per assolir-los. Els partits polítics viuen una veritable ebullició de corrents i sectors. I l'anomenada societat civil sembla decidida a emular-los amb la creació de tota mena de plataformes. Tant és així que tots plegats tenim dificultats per saber quantes són i, encara més, per desxifrar els subtils matisos que les diferencien. Gairebé amb tota seguretat, la majoria de nosaltres tenim llaços de simpatia o fins i tot d'amistat amb molts dels líders d'aquests grups polítics i amb els promotors d'aquestes associacions. I, sovint, la decepció que ens provoquem els uns als altres des d'un punt de vista individual és proporcional a l'amor que sentim per la causa que tots plegats representem. I, davant d'aquest panorama tan complex, com podem saber quin és el camí que cal seguir? En cas de dubte, s'ha de triar sempre el bàndol més honest. Tot i així, quan l'enfrontament esdevé sagnant, la majoria dels humans tria el bàndol més fort, i identifica la maximització de la seguretat com la millor de les opcions.
PRECISAMENT PER AQUESTA RAÓ, ELS ENEMICS de la llibertat de Catalunya aixequen tan sovint l'estendard de la por, conscients que moltíssims catalans estan disposats a renunciar a quasi tota la felicitat a canvi de tan sols una mica de tranquil·litat. Malauradament, alguns dels nostres també fan un ús indecent de les pors dels seus companys, per intentar perpetuar els seus miserables privilegis. De tal manera que no ens haurien d'estranyar les onades generacionals que un cop rere l'altre -al llarg de la història- han sentit la necessitat i el deure d'escombrar les esterilitzants estructures dels seus respectius passats. Encara que, en cada una d'aquestes bugades, hi acostumem a perdre un llençol i -en ocasions- fins i tot bous i esquelles. En conjunt, als vells els acostuma a faltar generositat amb les potencialitats del futur, i als nous, respecte per la continuïtat de l'obra feta. Així, doncs, quin és el futur que ens espera? Què es pot fer des de l'honestedat, la generositat i el respecte per contribuir a l'assoliment dels nostres somnis de llibertat?
LA REALITAT ÉS TAN COMPLEXA QUE TAN SOLS podem abordar-la des d'una rigorosa modèstia intel·lectual i emocional, conscients que mai sabrem del tot si hem encertat en les nostres decisions. I, sens dubte, això ens obliga a ser prudents, perquè és possible que -malgrat posar-hi tota la bona voluntat- les nostres passes individuals ens apropin a l'abisme col·lectiu. En qualsevol cas, però, tampoc podem permetre que la prudència ens faci traïdors. El nostre compromís amb la causa de la justícia ens obliga a prendre determinacions. Sens dubte, cal esperar que la fruita sigui madura, però no podem oferir-la als nostres fills quan ja estigui podrida. En ocasions, la història sembla cíclica, però també és evident que hi ha oportunitats que no tornen mai.
SIGUI COM SIGUI, LA MILLOR GUIA PER A LA NOSTRA actuació la trobarem precisament en el compromís. I, més en concret, en el compromís amb l'esforç, perquè -probablement- l'esforç davant les dificultats és l'únic valor moral objectivable. En cas de dubte, doncs, hauríem d'escollir aquells que han triat el camí social, cívic i acadèmic més allunyat de la comoditat. En el nostre país sobrem especialistes en alliberament nacional, que -malauradament- encara no hem alliberat cap país; i, malgrat aquesta migradesa del nostre currículum alliberador, ens omplim la boca de sobirania i independència. Ara -com sempre-, ens cal excel·lència en el discurs i rigor en la feina. Necessitem que cada un de nosaltres faci la seva tasca el millor possible. No hi ha receptes màgiques. Sempre més a poc a poc del que desitjaríem, farem camí pels difícils i fructífers viaranys del diàleg entre crítica i experiència. Tan sols els deshonestos n'han de quedar exclosos. I el mèrit de la victòria serà proporcional a la magnitud del repte. "Catalans, sapiguem fer-nos dignes de Catalunya! Cadascú al nostre lloc i Catalunya al cor de tots!"

La fal·làcia del dia : El tolerant intolerant.

Que una associació amb tant patètics postulats com tolerancia.org creï un premi a la tolerància pot passar. Que aquest premi es doni a l’escriptor peruà de dretes Mario Vargas Llosa també. Però que aquest senyor vagi a Barcelona i en recollir el premi digui que a Barcelona regna la intolerància, que des de la cultura catalana es desvalora la cultura castellana o que el nacionalisme català és antidemocràtic i s’ha de combatre tal i com es va combatre l’alemanya nazi, no pot passar.
Mentre l’audiència nacional persegueix gent per cremar fotografies, els intel·lectuals espanyolistes de dretes i d’esquerres es passegen lliurement incendiant la convivència del nostre país sense que cap jutge ni cap fiscal general els acusi de res. Tots coneixem les barbaritats que els soldats nazis feren, però també sabem qui foren els principals culpables, entre ells Goebbels (ministre de propaganda del règim de Hitler) que feu famosa la frase : Una mentida repetida mil vegades es converteix en una veritat. Ahir a Barcelona va tornar a sortir el Goebbels de torn. On apareixerà demà ?

El mecenatge i la societat civil

Arran de la presentació dissabte passat de la guia del Museu Episcopal de Vic, es produí un interessant intercanvi públic d’idees entre el Conseller Tresserras i el mecenes Vilà Casas. Un intercanvi d'idees que reprodueix avui dilluns el 9 Nou.
Vilà Casas entén el mecenatge com una forma de tornar a la societat allò que ell ha guanyat a partir de la mateixa societat. En la rèplica, el Conseller lamentà que les classes benestants del nostre país oblidin aquesta premissa i no participin de la necessitat de fer de la cultura una eina per a fer país (un altre espai de sobirania ??). Segurament no és aquest el principal motiu, però si que la necessitat d’altres serveis bàsics en els quals gastar el millorable finançament del que disposa la Generalitat és la causant de que els Museus del nostre país necessitin de subvencions provinents del Ministerio de Cultura, amb les conseqüències que això comporta. Una llàstima...
Com també fou una llàstima que els responsables religiosos del museu (el director del museu i el Bisbe de Vic) no entressin en aquest debat que toca de fons també a l’església pel fet d’haver estat durant centenars d'anys els dipositaris de bona part de l’art i la cultura que es feia en aquest país. En comptes d’això, uns discursos que ratllaven l’homilia del diumenge davant un auditori en bona part més entregat a l’homilia que a la dissertació clara i contundent del Conseller i el mecenes. Són fets com aquests els que segurament distancien la ciutadania de llocs tant singulars com el Museu Episcopal, amb unes peces i col·leccions de primer ordre mundial, a 5 minuts de la Plaça Major, però a anys llum de la gent del carrer.

Prohibiran els encenedors ??

La llibertat d'expressió és el dret de tot individu a expressar idees lliurement, i per tant sense censura. És un dret fonamental recollit a l'article 19 de la Declaració Universal dels Drets Humans.
D’altra banda el Codi Penal fixa com a delicte en els seus articles 490 i 491 l’ultratge a la Corona.
És una més de les múltiples contradiccions entre les lleis que emanen de la Constitució Espanyola i els múltiples Tractats Internacionals que, aproven però no fan complir, les Nacions Unides. Aquests dies estem assistint astorats a una defensa numantina de la Fiscalia envers els possibles danys que es puguin ocasionar a la corona. Primer va ser el segrest de la revista ‘El Jueves’ i ara és la possible inculpació d’un jove de Banyoles acusat de cremar una imatge dels reis en un carrer de Girona.
A aquestes alçades, a qualsevol ens resultaria paradoxal i intolerable que algú pogués anar a la presó o ser multat per publicar una vinyeta o cremar una fotografia. Però torres més altes han caigut !! Posats a imaginar, no resultaria estrany que en els propers mesos la fiscalia a instàncies de la COPE, demani al govern que repeteixi el que els seus descendents ideològics varen fer ja fa gairebé 300 anys. En aquella ocasió, els Borbons varen arribar a prohibir als catalans portar qualsevol ganivet de punta, o com diu la cançó "sols els ganivets de cuina a la taula ben lligats". Potser ara proposaran prohibir-nos circular pel carrer amb un encenedor a la butxaca o amb un bolígraf de punta fina. No fos cas que tinguéssim ganes d'injuriar a algú.

La música és viva !!

El Mercat de Música Viva de Vic va néixer i es desenvolupa en la seva vessant més desconeguda com un mercat on els programadors del país i d'arreu poden tenir durant uns dies un espai on veure, descobrir i sobretot escoltar aquells grups que surten dels circuits més comercials. És a dir, és un festival on tanta feina hi fan els músics com els seus respectius managers o acompanyants. Això no vol dir que els músics i grups que aterren a Vic no siguin bons o reconeguts, sinó que majoritàriament són grups que es donen a conèixer en un públic o una cultura que no els té en la seva col·lecció de discs preferits. És el MERCAT en majúscules.
D'altra banda, el que més agrada a la gent és sortir a passejar per la Plaça Major o pels carrers del casc antic i descobrir com a cada cantonada o escenari els grups planten els seus equips de música i ofereixen als concurrents el millor que tenen. És la veritable música en viu, la que surt espontàniament sense esperar-s'ho i que t'ofereix música variada. És la MÚSICA VIVA en majúscules.
Dues vessants molt diferents d'un mateix festival que han sabut compenetrar-se perfectament.
Respecte als concerts que he pogut veure (de fet, a causa de la meva feina he vist molts més músics que música) en destaco dos de l'espai .cat (per cert tot i que aplaudeixo la iniciativa, trobo desencertada la nova ubicació de l'espai cat, ja que trenca l'esperit de que a música viva es pot anar a tot arreu a peu). Divendres els Dept i dissabte els Lax 'n' Busto, l'únic grup que ha aconseguit que la gent agafi el cotxe per anar al camp de rugbi.
Els Lax han tornat molt més roquers i la presència del nou cantant redistribueix el paper de cada component del grup, deixant que cada músic tingui el seu particular solo de glòria. Els Dept combinen melodies que enganxen amb moments espectàculars de so, llum i molta, molta força.

            La cara B del Bloc
S'ha produït un error en aquest gadget

Arxiu

Seguidors

Etiquetes

Adidas (1) Albània (2) anuncis (4) Apple (1) augmentada (1) Barça (4) BEI Vilanova (1) Benach (1) Blocs (33) blogger (1) Bòsnia (3) Brasil (10) Brazil (1) British Airways (1) Brussel·les (3) Calaix de sastre (7) Campanya Electoral (39) Carlsberg (1) Castells (8) Catalunya (48) Catosfera (4) CiU (5) CocaCola (3) Companys (3) Comunicar (2) Conflent (3) Cooperació (1) crisis (1) Croàcia (1) Cuba (1) Drogues (1) Duran i LLeida (1) e-week (1) EasyJet (1) Economia (2) EEUU (73) Eleccions (7) ElectionCenter (61) Escòcia (1) Esquerra (112) Estònia (4) ETA (1) Euskadi (5) Facebook (3) Federer (1) Finlàndia (3) Flandes (3) fotos (1) França (6) Gillette (1) Girona (1) Google (2) Grècia (1) Greenpeace (5) Guinness (2) Heineken (1) història (2) Independència (3) Internet (2) IPhone (1) Irlanda (1) Itàlia (2) JERC (6) Jordan (1) Jordi Font (1) Junqueras (12) Kosovo (4) Llei Electoral (1) Llibres (3) Londres (5) López Tena (1) Macià (2) Màster (1) McCain (5) McDonalds (1) Messi (1) MI5 (1) Microsoft (1) Montenegro (9) Natura (2) Nike (1) Nixon (1) Nova Zelanda (1) Obama (14) Olimpic (4) Osona (13) osonosfera (3) Païs Basc (1) Palestina (2) Patxi Lopez (1) Pepsi (1) Personatges (24) Política Catalana (40) Probabilitat (1) PSOE (1) Puigcercós (12) Rubik (1) Rugby (2) Rússia (6) Sagals (2) Sérbia (3) Sin Feinn (1) Sistema Electoral (3) Social Media (7) Suècia (3) SuperBowl (3) Tatcher (1) TheGuardian (1) Twitter (2) Viatges (47) Vic (84) Vimeo (7) viral (2) Volkswagen (3) YouTube (62)