El primer cop...

Avui el Parlament de Catalunya ha votat per primer cop, una resolució que demanava iniciar un full de ruta que desemboquès en un procès democràtic per aconseguir la Independència de Catalunya.
La resolució, presentada pel Grup Parlamentari d'Esquerra Republicana de Catalunya arrel del ple per discutir la sentència del TC sobre l'Estatut ha comptat amb el vot favorable dels 21 diputats d'Esquerra Republicana, però ha estat rebutjada gràcies al vot en blanc dels 47 diputats de Convergència i Unió, i el vot en contra dels 36 diputats del PSC, els 12 diputats d'Iniciativa per Catalunya, els 14 diputats del Partit Popular i els 3 diputats del Grup Mixt. Per tant 21 vots a favor, 47 en blanc i 65 en contra.
Avui el Ple del Parlament de Catalunya ha obert una via que ja no té retorn. Per que de votacions com aquesta, a partir d'avui n'hi hauran més.
El poble català ho va demanar dissabte passat manifestant-se i ho continuarà demanant pesi a qui pesi i malgrat aquells que, quan venen eleccions són més catalanistes que ningú i quan és hora de votar resolucions per anar més enllà sel's hi arruga el dit i acaben votant el que els hi marca la butxaca.
De dies com avui, en un futur n'hi hauran més. I nosaltres hi serem, com fins ara...

Avui és el principi de tot!



Manllevo una frase del President Puigcercós per titular aquest post. Per que crec que simbolitza perfectament el significat d’allò que he volgut escriure.
Ahir vam assistir segurament a la manifestació més nombrosa de la historia del nostre país, sols comparable segons diuen els més granadets a la manifestació del 1977. Han passat 33 anys des d’aquella primera manifestació on els catalans, després d’haver sobreviscut a  40 anys de negra nit del franquisme van sortir al carrer per reclamar que el poble de Catalunya tenia uns drets, que volien recuperar aquells drets que el franquisme els havia arravatat com a poble.
Uns i altres hem comès molts errors des d’aquell dia. El més gran ha estat que els diferents governs i partits polítics espanyols així com la gran majoria dels diferents governs i partits catalans han intentat tancar la mal anomenada transició espanyola sense tancar el cas català. Les constants i creixents (sobretot a partir de principis dels 90) reivindicacions catalanes van anar acompanyades de tèbies recuperacions competencials i petites concessions en matèria de recaptacions d’impostos com l’IRPF a canvi d’estabilitat política espanyola. Però mai amb un acord de màxims on el poble català es pogués sentir valorat i reconfortat per la seva aportació a l’estabilitat política i econòmica castellana.
Fins que l’any 2003, l’independentisme català va arribar mitjançant un govern de coalició al Govern català, tot reclamant un major nivell d’autogovern que permetés a Catalunya recuperar la posició política, econòmica i civil que es mereixia.
Els darrers 7 anys han estat anys de molts dubtes i moltes crítiques: el nacionalisme català que es sentí enganyat i expulsat d’un govern inamovible fins llavors, el nacionalisme espanyol que no va pair que un partit que propugna la independència pogués assumir tasques de govern, i l’independentisme intranquil que creia que la independència es podia declarar en tres mesos.
Però pas a pas, llei a llei, conflicte a conflicte, l’independentisme parlamentari ha anat aniquilant tots els tòpics que perduraven en l’imaginari col·lectiu català. En primer lloc fent que tots els partits es posessin d’acord en aprovar un estatut de mínims amb el que el poble català podia començar a créixer en nivells d’autogovern. Desprès apostant per  lleis i pactes nacionals que sempre s’havia dit que eren impossibles... la llei d’acollida, la llei d’educació, l’oficina antifrau, la llei de consultes populars, la llei de vegueries, i la darrera llei del cinema. Lleis que malgrat tenir un topall en la Constitució Espanyola, són necessàries per a créixer com a poble que un dia vol ser un Estat.
Ho hem provat tot per a poder demostrar a la ciutadania que volíem una entesa. Vam pactar un Estatut de mínims per que la ciutadania demanava unitat, però els partits espanyols de la mà del TC l’han dinamitat. Vam intentar posar els ciments d’un estat federal amb l’esquerra espanyola que va fracassar, i és que per federar-se cal que a l’altra banda hi hagi algú. Vam intentar esgotar la via autonomista per que hi havia gent que no volia trencar amb Espanya, i Espanya no ens hi ha volgut.
La darrera sentència del TC no mata l’Estatut del 2006, la darrera sentència del TC ha acabat amb l’autonomisme que molts han intentat fer sobreviure els darrers 30 anys. Ara l’autonomisme ja té uns límits coneguts, i com es va demostrar ahir dissabte, són insuficients per a que els catalans ens puguem sentir còmodes.
Els darrers anys, els ciutadans i ciutadanes de Catalunya han tingut l’oportunitat de conèixer una nova opció de futur per ells i pels seus fills. La opció “independència” (ignorada als 80, maleïda als 90, i repudiada a principis del 2000) s’havia col·locat darrerament amb les consultes populars, al centre de la política catalana.
La sentència del TC ha tret la independència del centre de la política com una opció més i l’ha col·locada com a opció de triomf. A partir d’avui, ja sols hi ha dues opcions: o l’autonomisme resignat als límits que marca el TC, o l’exercici democràtic del dret a decidir què volem ser com a poble.
L’any 1977, centenars de milers de catalans sortiren al carrer amb milers de senyeres i un sol crit: “Llibertat, amnistia i Estatut d’autonomia”. 30 anys després, les estelades i el crit d’Independència han substituït les senyeres i els Estatuts. El poble català s’ha fet gran i ha perdut la por, com deia el cantautor d’Alcoi  “ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer”
A partir d’avui, els partits catalans s’hauran de començar a posicionar per fer front a la demanda que ahir van fer centenars de milers de catalans i catalanes. Les opcions s’esgoten i la tria comença a ser molt clara: O submissió i acatament de les imposicions  espanyoles o la independència de la nació catalana.
Avui companys, és el principi de tot!



            La cara B del Bloc
Follow Me on Pinterest

Seguidors

Etiquetes

Adidas (1) Albània (2) anuncis (4) Apple (1) augmentada (1) Barça (4) BEI Vilanova (1) Benach (1) Blocs (33) blogger (1) Bòsnia (3) Brasil (10) Brazil (1) British Airways (1) Brussel·les (3) Calaix de sastre (7) Campanya Electoral (39) Carlsberg (1) Castells (8) Catalunya (48) Catosfera (4) CiU (5) CocaCola (3) Companys (3) Comunicar (2) Conflent (3) Cooperació (1) crisis (1) Croàcia (1) Cuba (1) Drogues (1) Duran i LLeida (1) e-week (1) EasyJet (1) Economia (2) EEUU (73) Eleccions (7) ElectionCenter (61) Escòcia (1) Esquerra (112) Estònia (4) ETA (1) Euskadi (5) Facebook (3) Federer (1) Finlàndia (3) Flandes (3) fotos (1) França (6) Gillette (1) Girona (1) Google (2) Grècia (1) Greenpeace (5) Guinness (2) Heineken (1) història (2) Independència (3) Internet (2) IPhone (1) Irlanda (1) Itàlia (2) JERC (6) Jordan (1) Jordi Font (1) Junqueras (12) Kosovo (4) Llei Electoral (1) Llibres (3) Londres (5) López Tena (1) Macià (2) Màster (1) McCain (5) McDonalds (1) Messi (1) MI5 (1) Microsoft (1) Montenegro (9) Natura (2) Nike (1) Nixon (1) Nova Zelanda (1) Obama (14) Olimpic (4) Osona (13) osonosfera (3) Païs Basc (1) Palestina (2) Patxi Lopez (1) Pepsi (1) Personatges (24) Política Catalana (40) Probabilitat (1) PSOE (1) Puigcercós (12) Rubik (1) Rugby (2) Rússia (6) Sagals (2) Sérbia (3) Sin Feinn (1) Sistema Electoral (3) Social Media (7) Suècia (3) SuperBowl (3) Tatcher (1) TheGuardian (1) Twitter (2) Viatges (47) Vic (84) Vimeo (7) viral (2) Volkswagen (3) YouTube (62)