Consell de Ciutat

Aquesta tarda a les 19.00h a la Sala Sert de l'Edifici del Sucre de Vic, tindrà lloc el primer ple del Consell de Ciutat. El Consell neix com un òrgan de participació on hi són representats tots els agents socials, culturals i cívics de la ciutat. Des de les associacions de veïns fins als col·legis professionals passant per sindicats, partits polítics, consells locals i altres entitats de tot tipus (llistat de membres)
Com la defineix el seu principal valedor, el regidor d'Esquerra Joan López, el Consell ha de ser una eina de pluralitat, amb la màxima participació i transparència. Un autèntic Consell de Cent que permeti a qualsevol ciutadà de Vic estar informat del que es considerin que són els temes d'interès per la ciutat, i que permeti fer aportacions, crítiques, suggeriments... De moment el Consell ja ha impulsat els 2 primers àmbits de treball, un primer de ciutadania, benestar i cooperació i un segon de convivència i seguretat ciutadana.
El sol fet que aquest Consell es posi en marxa ja és tot un èxit, sobretot si tenim en compte precedents anteriors fracassats des d'un primer moment per tenir una visió molt curta de mides. L'èxit d'aquesta iniciativa és culpa de la visió de ciutat d'en Joan López, sols coneixent la ciutat, els seus barris i sobretot les seves entitats i ciutadans es pot arribar a crear una eina de participació com la que avui Vic inicia.

Sistema Electoral (II)... fem-ho senzill...

Aquests darrers dies es multipliquen arreu dels mitjans de comunicació, les opinions i propostes sobre la llei electoral. L’AVUI, per exemple, dedica una pàgina sencera cada dia amb l’opinió (sovint massa polititzada) de diferents politólegs catalans. A hores d’ara, ja han sorgit totes les diferents propostes que existeixen, tant pel que fa al tipus de llistes com pel que fa a les circumscripcions. En aquest darrer aspecte, uns proposen una circumscripció única per a tota Catalunya (com si el país fos homogeni i igual a tot arreu), d’altres que cada comarca i districte barceloní esdevinguin un districte uninominal (és a dir, que els 150.000 habitants d’Osona triïn un diputat i els 4.000 de l’Alta Ribagorça en triïn un altre). N’hi ha que ho barregen tot i demanen el sistema doble alemany (o l’holandès, l’austríac o el danès...) consistent en llista única a Catalunya per triar diputats però amb districtes uninominals. I encara podríem trobar altres models que divideixen Catalunya en 13 circumscripcions, o en les 7 futures vegueries. Fins i tot trobem propostes que segons el percentatge de gent que voti escull un nombre o altre de diputats.

De les diferents propostes tindré temps de parlar-ne properament, però si hi ha una cosa que crec que hauríem de tenir tots molt clar, i que pel que sembla els diferents politólegs i experts s’entesten en no entendre, és que el sistema que es triï, tant pel que fa al sistema de votació com pel que fa al sistema de repartició de diputats, ha de ser el més senzill possible.

La ciutadania necessita entendre què està votant i com ho està fent. Curt, ras i senzill.

La cultura política d’un país no es canvia d’un dia per l’altra. No podem pretendre que els ciutadans surtin del col·legi electoral sense saber a qui han votat (com passa molt sovint amb la papereta sèpia del senat espanyol). No podem pretendre que a aquestes alçades un ciutadà s’esperi 3 dies a que acabi un recompte per saber qui surt escollit (com passa a Irlanda). I tampoc podem pretendre que un ciutadà no senti més desafecció política si després de vendre-li la moto que amb les llistes obertes pot triar el seu propi candidat, aquest candidat, tot i guanyar per majoria aclaparadora, no acabi sent escollit per que el sistema ho impedeix (com pot passar perfectament amb el sistema alemany).

Sí, ja sé que una llei electoral sols s’escull cada 30 o 40 anys, i que tots els politólegs, i partits polítics voldrien que el seu model original fos l’escollit... però sols n’hi pot haver un, i aquest ha de ser el model d’un poble i d’una ciutadania, no el model d’una persona o d’un partit polític. No permetem que la ciutadania tingui la percepció altre cop, de que se l'estan torejant... Fem-ho senzill, si us plau!!

Lluís Companys - Polític fins a la Mort

Durant els propers 15 dies, es podrà veure a Vic l'exposició que porta per títol "Lluís Companys - Polític fins a la mort 1882-1940". Un repàs a la vida del President de la Generalitat, que visqué una època marcada per importants injustícies i falta de llibertats. La seva consciència social el va fer triar la defensa dels més febles, encara que comportés una vida plena de sacrificis i perdre la seva pròpia llibertat ben sovint.
L'exposició itinerant es pot veure al Museu de l'Art de la Pell de Vic.
Avui dimecres a les 8 de la tarda, tindrà lloc la inauguració amb la presència del Director de la Fundació Irla, Josep Vall. Si no hi podeu passar, podeu fer-ne un tast a la web de l'exposició, de fet teniu temps fins el 30 de Novembre per fer una ullada al Museu de l'Art de la Pell.

Sistema Electoral (I)... les coses pel seu nom...

A propòsit de l'inici dels treballs parlamentaris per redactar una llei que suposi una llei electoral catalana, inicio una sèrie de posts que volen ser una petita guia dels temes que aniran sortint dia rera dia als mitjans de comunicació. Per començar cal que sapiguem dir les coses pel seu nom. És molt lamentable comprovar com els primers articles i notícies aparegudes als mitjans estan farcits de tòpics i de definicions mal explicades, que poden provocar molta confusió a la ciutadania. La primera és la de les 'llistes obertes'.
L'actual sistema electoral que s'aplica a Catalunya és de llistes tancades. Els noms del partit que tu votes ja estan ordenats i no hi ha cap possibilitat de modificar-los.
Una llista oberta és una llista on es permet al ciutadà poder triar diferents candidats de diferents partits, fins i tot establint un ordre de preferències entre ells. Un exemple molt clar seria la papereta de color sèpia que es fa servir per a les eleccions al Senat Espanyol. 
Ara bé, del que s'està parlant aquests dies, és de poder establir un ordre de preferència dins la llista d’un mateix partit (ja sigui amb vot preferencial, tatxant noms, o posant un ordre numèric). És a dir, poder escollir els candidats que t'agraden més dels candidats del partit que vols votar. Aquest sistema és una llista tancada desbloquejada, però mai una llista oberta com molta gent està confonent aquests darrers dies.

Sí, Ministre

Ara que tothom recorda, recomana i rememora una sèrie de televisió magistral sobre política com The West Wing (La Gramàtica Extraterrestre d’en Joan Ayats n’ha escrit durant tot el mes d’octubre), em ve al cap de recordar la que per mi és l’altra gran sèrie sobre política que s’ha fet.

Fa 29 anys, (19 anys abans que West Wing) es va començar a emetre a la BBC una sèrie d’humor anglesa  ambientada al govern britànic. La sèrie sols tenia 3 personatges principals, Jim Hacker, polític i ministre d’afers administratius, Sir Humpfrey, el secretari permanent del ministre i en Bernard, secretari personal del Ministre. La sèrie rememora en clau de sàtira, els problemes clàssics del funcionament d’un govern anglès, com les relacions entre Gran Bretanya i la resta del món, el problema del funcionariat, la burocràcia, la corrupció, les eleccions, així com la lleialtat, la cobdícia, la por als canvis. Veient la sèrie t’acabes fent la gran pregunta: Qui mana? El govern i els polítics o l’administració i els funcionaris?

Sí Ministre, va tenir la continuació en una sèrie anomenada ‘Sí, Primer Ministre’, amb els mateixos personatges, però no cal que us digui com comença oi....

Cal recordar que tots els capítols de les 4 temporades van ser emesos des de la televisió pública anglesa mentre Margaret Tatcher era Primera Ministre de Gran Bretanya. Tot un exemple de pluralitat.

"Asuntos Taurinos"

Els principals diaris (i els seus opinadors) d’aquest país tenen un problema. Coneixen de primera mà qui mana, i per tant qui els paga el sou a final de mes. Per això no dubten a criticar a tort i a dret allò que pugui anar en contra dels interessos de les grans empreses comunicatives on treballen. És un fet que ja he criticat anteriors cops, però que perdo aviat quan et parlen de la llibertat d’expressió, que per sort, és un dret que aquest país ja té des de fa més de 30 anys (sempre que no tinguis un nom basc i t’autoanomenis abertzale). Tot i que com hem vist darrerament, si a la teva columna critiques a qui et paga, ja has begut oli...

Aquesta setmana hem assistit a l’enèsima crítica cap a allò que fa ferum de normalitat democràtica a la vida dels catalans i les seves institucions. Cada vegada que el país, mitjançant els drets adquirits (a base de molta suor i llàgrimes, sense oblidar la sang vessada que molta gent va perdre lluitant pels drets col·lectius dels catalans i les catalanes) fa un pas endavant per assimilar-se a la resta de països ‘normals’, és atacat despiadadament pels quintacolumnistes típics i tòpics, amb arguments típics i tòpics. Aquesta vegada ha estat la traducció del català al Parlament de Catalunya, però podríem recordar molts altres cops

No dic que haguem de cometre els mateixos errors que fan els països i estats ‘normals’, sols dic que la renúncia continuada a tot allò que ens permeti desenvolupar-nos en la direcció d’una comunitat que decideix per ella mateix el que està bé i el que no, sense tenir en compte el que diran els demés, ens col·loca en una posició cada dia més submisa davant els nostres enemics. Que de fet, és el que pretenen els columnistes i opinadors d’aquest país que no és el nostre.

I tot això a cuento de que ve? Dons no sols per l’empipada per la polèmica, sinó per aquesta altra noticia apareguda ahir a ‘20 minutos’ sobre la Comunidad de Madrid, on especifica que el pressupost de la Comunidad en ‘Asuntos Taurinos’  puja a 2,7 milions d’euros. Llegiu la noticia, sabreu i sentireu que és ser un país que decideix que vol fer amb els seus diners sense que es produeixi un linxament públic.

Enteneu el que deia abans oi? Som un país d’aficionats.

11 de l'11

L’11 de l’11 de 1918, a les 11 i 11 minuts, es va signar al bosc de Compiègne (França) l’armistici pel qual l’exèrcit alemany es rendia i s’acabava l’aleshores Guerra Mundial (que encara no era la 1a, ja que ningú sabia que en vindria una 2a). 15 milions de morts entre civils i militars.
Com a recomanació, una pel·lícula que ja va sortir al post anterior: “Camins de glòria” (Kubrick 1957), i una sèrie d’humor, per que no tot és dolent...

The Wall

No recordo exactament l’any en que vaig veure aquesta pel·lícula, però la situaria el 1991 a l’Institut Jaume Callís, en una d’aquelles “setmanes blanques”. A les 12 del migdia, cada dia hi havia un passi de pel·lícula on havies de fer mans i mànigues per poder-hi entrar i més si eres de primer (d’allà també en recordo “nascut el 4 de Juliol” o “camins de glòria”, per posar-ne 2 exemples més.. qui devia ser el genial professor que programava aquestes pelis?).

Tampoc recordo amb exactitud veure caure el Mur de Berlín per la televisió. Recordo quatre imatges fugisseres, però no sabia de què anava el tema ni la importància que acabaria tenint que uns quants centenars de persones pugessin a un mur pintat de graffitis i el tiressin a terra.

The Wall (1982), però també 1984 de George Orwell (escrita el 1948) o Brazil de Terry Gilliam (1985) són obres que em van impactar al seu moment. Societats policials, un estat que ho controla tot (el gran germà), sense intimitat personal, amb ciutadans sense consciència ... sembla ser que aquelles persones pujades dalt un mur ple de grafittis van començar a acabar amb tot allò...

The Berlin Twitter Wall

Obama, Any II

Avui podreu llegir molts posts amb un títol semblant al d’aquest post. Sí, efectivament avui fa un any exacte que Barack Obama va guanyar les eleccions a la presidència dels Estats Units. Avui fa un any que me’n vaig anar a dormir a les 6 de la matinada després d’escoltar el seu primer discurs com a president electe, després de passar tota la nit a la jornada que el consolat nord-americà va organitzar a Barcelona per seguir la nit electoral.

De resumir i puntuar el que han estat aquests darrers 365 dies se n'escriu i se n’escriurà molt... potser massa. Pels que volgueu escoltar de primera mà al president, podeu escoltar cada setmana el que aquí anomenaríem la carta setmanal als ciutadans, un speech de 5 minuts en que Obama transmet, per totes les plataformes comunicatives possibles, la idea principal de la setmana als seus conciutadans. Durant el primer any, ha parlat molt sobre plans de salut (la famosa reforma de la health care), sobre economia i la sortida a la crisis, sobre pressupostos, sobre educació i les energies renovables...
El desplegament 2.0 de la nova administració nord-americana (en consonància amb la campanya que va fer) ha estat espectacular. Des de la web principal de la Casa Blanca, fins a innumerables blocs temàtics dels secretaris d'estat. Tots els discursos, actes i rodes de premsa d'Obama o dels seus més estrets col·laboradors es poden trobar al youtube.
Però, el fet que Obama aconseguís un resultat perfecte gràcies a una campanya que ratllava la perfecció, no assegura que el seu mandat sigui plàcid (com s'està demostrant). El complicat sistema electoral i polític dels Estats Units, en que els partits no manen sobre els càrrecs electes a l'hora de prendre decisions al Congrés i al Senat, fa que cada acció o llei del govern constitueixi una veritable lluita de poder. Davant aquesta situació, Obama ha aprofitat la web 2.0 per a incentivar a milers d'americans que mai havien participat en el seguiment polític, a que facin servir la seva veu (o el seu mail) per a pressionar i mostrar als seus representants polítics quina és la línia a seguir. Així, els representants, que saben que per a poder ser reelegits no depenen tant dels partits com dels votants, tenen més problemes a l'hora de votar. Davant els problemes, Obama torna a confiar en la política 2.0 tot fent servir la pressió 2.0, veurem com se'n surt durant el seu Any II.

P.S. Per cert, no tot li va en contra a Obama i al partit democrata. Ahir, després de més de 30 anys varen guanyar el NY-23, tot i que potser l'ajuda de Sarah Palin va ser un punt a favor...

Comencem

Post nº1 de la tercera temporada (si això fos una sèrie en diríem 01x03). Apuntava dissabte passat que els canvis s’acosten, quan hauria d’haver dit que es precipiten inexorablement . El primer comença aquesta mateixa setmana, dijous s'inicia el “Màster en Màrqueting Polític: estratègies i comunicació política” que imparteix a Barcelona l’ICPS (Institut de Ciències Polítiques i Socials) i la UAB (Universitat Autònoma de Barcelona). Dos anys per endavant de molta feina i d'interminables viatges al cap i casal, que potser fins i tot ajudaran a que aquest humil bloc tingui un xic més de vida.

Per cert, s'agraeixen les possibles idees, recomanacions i crítiques sobre el nou disseny del bloc...