Segurament el primer llibre de ciència-ficció que vaig llegir.. eren temps d'institut..."Les Cròniques marcianes" de Ray Bradbury (traducció de Quim Monzó)
Capítol 1
Feia un minut, a Ohio era l'hivern: les portes i les finestres eren tancades, el gebre entelava els vidres, el gel feia el serrell a les teulades, els nens esquiaven pels vessants i les mestresses de casa caminaven desmanegadament -dins d'abrics de pells: com grans óssos negres- pels carres glaçats.
De sobte, una llarga onada de calor va travessar el poble. Una marea d'aire tòrrid: semblava com si algú hagués deixat oberta la porta d'un forn. La calor bategà entre les cases, els arbustos i els infants. El gel es va desprendre de les teulades, es va esquerdar, i començà a fondre's. Les portes van obrir-se . Aixecaren les persianes de les finestres. Els marrecs van treure's la roba de llana. Les mestresses de casa van arrencar-se les disfresses d'ós. La neu va disoldre's i mostrà els prats de l'estiu proppassat, vells i verds.
Entrades
0 Responses to "Bradbury a l'Institut"
Publica un comentari a l'entrada