Dies fets de vidre

Un nou vídeo de tecnologia futura, o no tant futura...

 

Silencis sonors

L'any 1983, Gerry Adams guanyà per primer cop l'escó al Parlament de Westminster. Era poc desprès de les vagues de fams dels presoners polítics que acabaren amb la mort de Bobby Sands (que també havia estat escollit parlamentari britànic enmig de la vaga). En aquell moment, la sempre reconeguda i prestigiosa cadena britànica BBC, tenia ordres de censurar les paraules de qualsevol representant del Sinn Féin i sols oferia imatges sense veu de Gerry Adams, fet pel qual els espectadors britànics varen tardar molts anys en conèixer la veu del cap de files republicà.


Ahir, gairebé 30 anys desprès, la televisió va tornar a censurar el so d'una conversa molt especial entre la Reina Elisabet II i el Vice-Primer Ministre d'Irlanda del Nord. Aquest cop però, ha estat el de menys per que Martin McGuinnes ja fa molt de temps que es pot expressar en llibertat en gairebé tots els mitjans de comunicació nordirlandesos. 


Entremig, és clar, hi ha hagut un procés intens de negociació, l'abandó de les armes i altres formes de violència, el reconeixement d'interlocutors, milers de converses i diàlegs, predisposicions de totes les parts en la recerca de la pau... exactament tot el que no hi està havent en aquests moments tant claus al País Basc. Per això és tant impossible veure aquesta foto a l'altre banda del Mar Cantàbric. 

Watergate, 40 anys

Aquesta setmana es conmemora el 40è aniversari del cas 'Watergate'.
'Watergate' és el nom amb que es coneix l'escàndol polític en que es va veure implicada l'Administració Nixon i que va acabar amb la primera i darrera dimissió (fins ara) d'un president dels Estats Units en tota la seva història.

El juny de 1972, 5 persones varen ser detingudes per la policia al ser descobertes robant a l'edifici del complex Watergate de Washington. L'edifici en qüestió era la seu del Partit Demòcrata. L'amplia investigació d'un fet tant estrany, sobretot per part de dos periodistes del Washington Post, Woodward i Bernstein, va posar de relleu que els diners per pagar els lladres detinguts sortien d'un fons de suborns utilitzats pel comitè de campanya per la reelecció del President Nixon. A partir d'aquí la posterior investigació al Senat va portar a descobrir que Nixon tenia un sistema de gravació de trucades en cintes magnetofòniques, les quals implicaven al mateix President, que hauria intentat encobrir el robatori. L'exigència de la cort Suprema dels Estats Units a la Presidència per que lliurés les cintes i el seu posterior lliurament provocà l'inici d'un 'impeachment' (moció de censura) fet que va acabar forçant a Nixon a presentar la dimissió.
Nixon no va arribar mai a ser processat judicialment per aquests fets ja que el seu successor i antic Vice-President, Gerarld Ford, li va atorgar un indult incondicional.

Un fet tant extraordinari no va passar desapercebut a Hollywood i d'aquí en va sortir una gran pel·lícula l'any 1976 "Tots els homes del President" protagonitzada per Robert Redford (Woodward) i Dustin Hoffman (Bernstein) i dirigida per Pakula. La pel·lícula posava de manifest l'existència d'un informador secret provinent de l'administració Nixon que va acabar passant la informació necessària per a que els periodistes acabessin destapant l'afer. El talp conegut amb el sobrenom de 'Gola profunda' va acabar descobrint la seva identitat 31 anys desprès dels incidents i va acabar sent l'antic director associat de l'FBI. Mark Felt.

Richard Nixon té el rècord de ser l'únic president dels Estats Units que ha dimitit del càrrec però potser també l'honor d'haver-ho fet, en la seva situació, molts ho haurien d'haver fet i no es van atrevir mai a fer-ho, amb tot el que comporta pels seus ciutadans.

Emili Teixidor

Pa Negre

I

QUAN FEIA BON TEMPS, DES DE PASQUA FLORIDA FINS A
principis de tardor, quan el bosc canviava de color, vivíem a les branques dels arbres.

Ens havíem enfilat a tots els arbres de l'hort dels fruiters, prou forts per aguantar-nos a tots tres i
prou baixos perquè hi poguéssim pujar sense escala, però després de provar-los vam triar la prunera
vella com a cau definitiu. La prunera o el pruner vell tenia l'enforcadura del tronc ample, acollidora i
fosca com el fons d'una perola, i les tres branques que hi naixien permetien d'instal·lar-nos-hi amb
comoditat, repenjar l'esquena i repartir-nos l'espai amb precisió: tocava una branca per cadascú.

L'entreforc era el lloc comú on ens trobàvem. Les branques, en canvi, eren terrenys privats,
cadascú hi guardava les coses que volia, tractava els branquillons com li semblava, penjava cintes o
papers a les fulles, collia les prunes per a ell tot sol i no tenia cap obligació de compartir-les amb els
cosins, i fins i tot podia no respondre a les preguntes llançades des de les branques veïnes, com si es
trobés en una cambra tancada i el fullam fos una paret que no deixava passar les paraules.

Els altres arbres, veïns de la prunera vella, eren pomeres la majoria, alguns perers, pruneres joves
amb branques massa primes per suportar els nostres moviments, arbres revelis deia l'àvia,
amb el brancam espès i de poca alçada. Més enllà de l'hort hi havia un parell d'oms mig corcats i el
cirerer a la vora del camí, els roures de la roureda del prat, arran del bosc petit, i el saüquer immens
del darrere de la masia, tan alt que mai no havíem pogut comptar totes les branques, ramificades fins a
l'infinit, com una xarxa que s'estenia més amunt de la teulada del mas. El saüquer era l'arbre de l'àvia
Mercè perquè es veu que les flors que feia eren medicinals, i  sempre que podíem deixàvem les
finestres del darrere de la casa obertes perquè entrés el perfum de les flors de saüc —la flaire deia
l'àvia— i només respirant aquella olor marxessin totes les malalties, que ella en deia malures.

Només la prunera vella tenia les branques prou llargues i fortes per acollir-nos bé. Una casa
vegetal amb la fusta rugosa, fosca i revellida d'una cabana al mig del bosc o d'una paret ensutjada de la
cuina.

Sistema Electoral grec

A molts dels que varen seguir ahir les eleccions gregues els va sorprendre la gran diferència d'escons (gairebé el doble) entre el partit més votat (Nova Democràcia) i el segon més votat (Syryza) en tant que finalment aquests partits sols han estat separats per un ajustat 3% del vot. És la màgia dels sistemes electorals.

El parlament grec té 300 seients, els quals s'escullen en 56 circumscripcions, 48 són plurinominals (la més gran és 'Atenes A' que reparteix 42 diputats) i 8 d'elles uninominals (com per exemple 'Thesprotia'). 

El partit guanyador, amb més vots, rep un bonus de 50 diputats que s'acaben d'omplir amb els noms dels candidats que no han estat escollits en les circumscripcions. És un bonus que en teoria ha de servir per a que el partit guanyador obtingui la majoria absoluta de la cambra i per tant els governs que es formin tinguin el màxim d'estabilitat (fet que com hem vist, no sempre es compleix).

El sistema de vot és el de vot llistes obertes de partit, és a dir l'elector pot marcar tants diputats com escons es reparteixin en la seva circumscripció, però aquests diputats han de ser tots del mateix partit al qual l'elector dóna el seu vot.

El repartiment d'escons es fa seguint la representació proporcional. Els escons es reparteixen  a cada circumscripció proporcionalment al percentatge dels vots vàlids totals, tenint en compte que existeix una barrera mínima del 3% a nivell nacional. 

El fet de poder triar els candidats que més t'agradin de la llista del teu partit, comporta que molts diputats es puguin quedar sense seients. Una de les particularitats és que els caps de llista i els antics Primer Ministres estan deslliurats d'aquesta norma i automàticament son col·locats els primers de la llista i exclosos del sistema de 'creuetes'.

A Grècia el vot és obligatori per llei, però la llei ni es compleix ni hi ha sancions. En el passat però, els ciutadans grecs havien de presentar el certificat de vot per poder obtenir el carnet de conduir o el passaport.

El cap d'estat, o president de la República, és escollit pel Parlament per un mandat de 5 anys (i un màxim de 2 mandats). L'escollit ha de tenir més de 40 anys.

Jordan

Avui ha començat la Final de la NBA 2012, final inèdita entre Miami Heat (campions del 2006) i Oklahoma City Thunder (antics Seattle Supersonics), i alhora avui s'estrena un documental sobre el Dream Team (l'únic i l'autèntic) dels Estats Units als Jocs Olímpics de Barcelona 1992, tot celebrant-ne el vintè aniversari. 

Per molt que els Lebron i els Durant d'ara s'hi esforcin, per molt que canviï el basquet, els afortunats que ja tenim una certa edat, sempre podrem dir que no sols vam veure jugar el Dream Team, sinó que durant els anys 90 varem poder gaudir del millor dels millors, de l'únic i irrepetible millor jugador de la història del basquet.

Aquest any també fa 20 anys que els Chicago Bulls de Michael 'Air' Jordan dominaven el bàsquet mundial.

Aquest any també fa 20 anys del 1er partit de les series finals entre Chicago i Portland.

Ara mateix

És curiós com una lletra, una poesia et poc acabar perseguint. D'aquesta se n'han fet milers de versions diferents, musicades i/o recitades. Des de la samarreta de l'homenatge que el BEI li va fer al Martí i Pol ara deu fer uns 15 anys fins a la versió que va recitar el meu avi el dia del casament.

     

Una petita observació. En un concert al Sant Jordi ple amb 14.000 persones per una causa solidària com la lluita contra la SIDA, de sobte apareixen 3 persones conegudes, canten i reciten un poema de Martí i Pol i la gent, al acabar,reacciona cridant una consigna política ben clara. Sí, els temps estan canviant, i el que fa menys de 10 anys era vist com una raresa de 4 eixalabrats ara esdevé la cosa més normal del món. Ens rescatin o no, la batalla ideològica comença a fer forat, "i via fora, que tot està per fer i tot és possible".

2a porra (150 dies)

A sols 150 dies de les eleccions presidencials nord-americanes, edito la 2a porra desprès de la que vaig fer quan faltaven 200 dies pel dia D.

Òbviament, el fet que Mitt Romney s'hagi pogut desempallegar d'unes molestes primàries republicanes està afavorint la seva campanya. Ara bé, Obama està resistint bastant bé en els anomenats 'swing states', i caldrà veure com es van movent cap a un costat o altre en els propers 50 dies.

L'elecció es decidirà, com gairebé sempre a 6-8 estats claus (Colorado, Florida, Iowa, Nevada, Ohio, Pennslvania, Virginia i Wisconsin) que ara mateix es decanten majoritàriament per Obama.

La porra dels 150 dies és Obama 303 - Romney 235  (respecte la dels 200 dies, Obama perd 25 vots electorals)

Bradbury a l'Institut

Segurament el primer llibre de ciència-ficció que vaig llegir.. eren temps d'institut...

"Les Cròniques marcianes" de Ray Bradbury (traducció de Quim Monzó)
Capítol 1
Feia un minut, a Ohio era l'hivern: les portes i les finestres eren tancades, el gebre entelava els vidres, el gel feia el serrell a les teulades, els nens esquiaven pels vessants i les mestresses de casa caminaven desmanegadament -dins d'abrics de pells: com grans óssos negres- pels carres glaçats.
De sobte, una llarga onada de calor va travessar el poble. Una marea d'aire tòrrid: semblava com si algú hagués deixat oberta la porta d'un forn. La calor bategà entre les cases, els arbustos i els infants. El gel es va desprendre de les teulades, es va esquerdar, i començà a fondre's. Les portes van obrir-se . Aixecaren les persianes de les finestres. Els marrecs van treure's la roba de llana. Les mestresses de casa van arrencar-se les disfresses d'ós. La neu va disoldre's i mostrà els prats de l'estiu proppassat, vells i verds.

RFK

Ahir es varen celebrar les primàries republicanes a l'estat de Califòrnia amb la victòria anunciada de Mitt Romney. La data no tindria més transcendència sinó fos per que avui fa 44 anys que també es varen celebrar primàries a l'estat de Califòrnia. L'any 1968, el republicà guanyador a l'estat californià va ser el governador Ronald Reagan (que acabaria perdent la nominació davant Richard Nixon), mentre que el candidat demòcrata guanyador fou Robert F. Kennedy 'Bobby'.
Avui fa 44 anys, a l'hotel Ambassador de Los Angeles, just desprès del discurs de la victòria de Robert Kennedy, un pro-palestí el va matar a trets de pistola mentre el candidat travessava la cuina de l'hotel (just dos mesos desprès de l'assassinat de Martin Luther King).
Bobby Keneddy sempre serà recordat per ser el germà del president John, però un no pot deixar de pensar en com haguessin pogut evolucionar els Estats Units si en comptes de Nixon (i els seus problemes), hagués estat RFK el President entre 1968 i 1976.

Fox movies 'Cleavage'

Crec que el millor és que us el mireu dos cops....