I ara, què?

Avui, l'historiador Oriol Junqueras i Vies, ha publicat un article al Diari Avui. Un article amb un missatge clar, en el que hi coincideixo plenament. Donada la vàlua que crec que té l'article el reprodueixo per si és del vostre interés.


I ara, què?

En aquests temps confusos és difícil prendre determinacions sobre els nostres compromisos presents i futurs. Ara per ara, la nostra societat no acaba de consensuar els grans objectius col·lectius, i encara menys les estratègies per assolir-los. Els partits polítics viuen una veritable ebullició de corrents i sectors. I l'anomenada societat civil sembla decidida a emular-los amb la creació de tota mena de plataformes. Tant és així que tots plegats tenim dificultats per saber quantes són i, encara més, per desxifrar els subtils matisos que les diferencien. Gairebé amb tota seguretat, la majoria de nosaltres tenim llaços de simpatia o fins i tot d'amistat amb molts dels líders d'aquests grups polítics i amb els promotors d'aquestes associacions. I, sovint, la decepció que ens provoquem els uns als altres des d'un punt de vista individual és proporcional a l'amor que sentim per la causa que tots plegats representem. I, davant d'aquest panorama tan complex, com podem saber quin és el camí que cal seguir? En cas de dubte, s'ha de triar sempre el bàndol més honest. Tot i així, quan l'enfrontament esdevé sagnant, la majoria dels humans tria el bàndol més fort, i identifica la maximització de la seguretat com la millor de les opcions.
PRECISAMENT PER AQUESTA RAÓ, ELS ENEMICS de la llibertat de Catalunya aixequen tan sovint l'estendard de la por, conscients que moltíssims catalans estan disposats a renunciar a quasi tota la felicitat a canvi de tan sols una mica de tranquil·litat. Malauradament, alguns dels nostres també fan un ús indecent de les pors dels seus companys, per intentar perpetuar els seus miserables privilegis. De tal manera que no ens haurien d'estranyar les onades generacionals que un cop rere l'altre -al llarg de la història- han sentit la necessitat i el deure d'escombrar les esterilitzants estructures dels seus respectius passats. Encara que, en cada una d'aquestes bugades, hi acostumem a perdre un llençol i -en ocasions- fins i tot bous i esquelles. En conjunt, als vells els acostuma a faltar generositat amb les potencialitats del futur, i als nous, respecte per la continuïtat de l'obra feta. Així, doncs, quin és el futur que ens espera? Què es pot fer des de l'honestedat, la generositat i el respecte per contribuir a l'assoliment dels nostres somnis de llibertat?
LA REALITAT ÉS TAN COMPLEXA QUE TAN SOLS podem abordar-la des d'una rigorosa modèstia intel·lectual i emocional, conscients que mai sabrem del tot si hem encertat en les nostres decisions. I, sens dubte, això ens obliga a ser prudents, perquè és possible que -malgrat posar-hi tota la bona voluntat- les nostres passes individuals ens apropin a l'abisme col·lectiu. En qualsevol cas, però, tampoc podem permetre que la prudència ens faci traïdors. El nostre compromís amb la causa de la justícia ens obliga a prendre determinacions. Sens dubte, cal esperar que la fruita sigui madura, però no podem oferir-la als nostres fills quan ja estigui podrida. En ocasions, la història sembla cíclica, però també és evident que hi ha oportunitats que no tornen mai.
SIGUI COM SIGUI, LA MILLOR GUIA PER A LA NOSTRA actuació la trobarem precisament en el compromís. I, més en concret, en el compromís amb l'esforç, perquè -probablement- l'esforç davant les dificultats és l'únic valor moral objectivable. En cas de dubte, doncs, hauríem d'escollir aquells que han triat el camí social, cívic i acadèmic més allunyat de la comoditat. En el nostre país sobrem especialistes en alliberament nacional, que -malauradament- encara no hem alliberat cap país; i, malgrat aquesta migradesa del nostre currículum alliberador, ens omplim la boca de sobirania i independència. Ara -com sempre-, ens cal excel·lència en el discurs i rigor en la feina. Necessitem que cada un de nosaltres faci la seva tasca el millor possible. No hi ha receptes màgiques. Sempre més a poc a poc del que desitjaríem, farem camí pels difícils i fructífers viaranys del diàleg entre crítica i experiència. Tan sols els deshonestos n'han de quedar exclosos. I el mèrit de la victòria serà proporcional a la magnitud del repte. "Catalans, sapiguem fer-nos dignes de Catalunya! Cadascú al nostre lloc i Catalunya al cor de tots!"