El dia dels blocs

Avui 31 d’Agost és el Dia dels blocs , l'organització d'aquesta jornada demana que cada blocaire recomani 5 blocs, així que tot seguit em disposo a recomanar-ne 5, i seguir amb la celebració. Els 5 blocs que recomano són osonencs :

1 – El Cau de l’Ós bru de Taradell (Lluís Mauri): Un cau taradellenc amb reminiscències barcelonines on l’excursionisme està a l’ordre del dia amb tocs de castells, reflexions i política.

2 – El Bloc d’en Joan Ballana : Un bloc vigatà al 100%, amb viatges, reflexions al voltant del socialisme i de Catalunya i una mica de màgia.

3 – El bloc d’en Pau Comes : Un altre vigatà amb reminiscències barcelonines, amb una llengua afilada en les seves reflexions polítiques independentistes. Llàstima que la paternitat no el deixa escriure tant com ell voldria.

4 – El Bloc d’en Jordi Casals i Prat : Un bloc tot terreny de la política catalana i torellonenca, amb homenots, blocs de viatges i reflexions de tota mena.

5 – El bloc d’en Cesc Poch : Un vallesà que fa feines per Osona i que viu al Lluçanès. Un bloc de temàtica sindical amb pinzellades de política, viatges, lectures i alguna coseta de castells.

Sant Fèlix 2007

Avui és 30 d'Agost, i això al meu calendari personal només vol dir una cosa. Cotxe, carretera i cap a Vilafranca del Penedès, que avui és Sant Fèlix i és una ocasió gairebé única a l'any per a disfrutar del millor espectacle del món. Els castells en essència pura. Aquest és el meu 11è Sant Fèlix consecutiu, des del primer l'any 97 on una colla d’eixelebrats que acabaven de fundar una colla castellera a Osona vàrem llogar un autobús i convidats pels Castellers de Vilafranca vàrem entrar a la Plaça de la Vila. Encara recordo com estàvem comprimits dins la plaça i com de sobte es va fer un passadís enorme que ens conduïa a tots sota les galeres del 5 de 9 amb folre, el primer de la història dels verds, i el nostre primer castell de gamma extra.
Des de llavors, cada Sant Fèlix ha esdevingut una història sensacional, Pilars de 8, 4 de 9 nets, 3 de 8 aixecats per sota, els 3 de 10 carregats, el 4 amb el pilar o la torre de 9 neta .... castells genials i espectaculars.
Avui no ha estat menys, potser amb no tants castells de gamma extra com altres anys. Sembla clar que la falta de gent afecta a totes les colles sense excepció, però també queda clar que a cada Sant Fèlix l’emoció de les grans construccions no s’acaba fins a l’instant final, aquell en que el Pilar de 8 majestuós s’aixeca sense contemplacions.
D’avui cal destacar-ne també les dues torres de 9 , la dels minyons i la dels verds, defensades fins a l’extenuació, així com el clàssic 4 de 9 amb folre i agulla que, no per ser un clàssic dels verds, deixa de ser un dels preferits d’una plaça plena a rebentar any rere any.

WWW.RAULPRESSEGUER.CAT

Després de varies setmanes intentant que el proveïdor del .CAT em traspassés tots els codis, i coincidint amb el final del viatge, el bloc canvia d’adreça i a partir d’ara ja el podeu trobar a www.raulpresseguer.cat

Dia 11 - Mostar, Sarajevo

Deixem Dubrovnik per encarar l’últim dia de viatge cap a Sarajevo. Per entrar a Bòsnia-Herzegovina hem de travessar dos cops la frontera. Resulta que Bòsnia no té sortida al mar i a resultes d’un acord amb Croàcia, aquesta li cedí un tros de terreny costaner, la qual cosa fa que l’última part costanera de Croàcia quedi tallada en dues parts. La segona frontera tardem una hora de cua en creuar-la, tot i que els duaners ni tant sols obren els passaports.

Un cop a Bòsnia, fem cap a la ciutat de Mostar, que fou parcialment destruïda pels bombardejos croats de 1993. Només d’arribar sobta la diferència entre els edificis nous i reconstruïts i aquells que estan en runes, amb els forats dels obusos i les bales encara marcats a les parets o els sacs de sorra que aguanten les parets mestres.

Sobresurt d’entre tots els edificis el pont de Mostar (patrimoni de la Humanitat de la UNESCO) que fou tirat a terra i que uneix les dues parts de la ciutat (la cristiana i la musulmana). El Pont ja ha estat reconstruït i al seu voltant ha nascut un comerç turístic molt necessari per al desenvolupament econòmic de la zona que inclou des de bolígrafs fets amb els casquets de les bales fins a gorres dels diferents exercits iugoslaus passant per les omnipresents samarretes del nou nº 14 del Barça. Les pilones amb la incripció : 'Don't Forget' fan que ningú oblidi on som i les atrocitats que els homes i dones hi varen cometre en nom de qui sap què.

Arribem i deixem Mostar sota una calor insuportable, és el pitjor dia de calor, i la furgoneta ens ho recorda quan ens ensenya els 44 graus que marca el termòmetre. Dues hores després ens endinsem ja a Sarajevo, destí final del viatge que aquests dies acull el Festival de Cinema de la Ciutat. Només veiem Sarajevo de nit, però ens és suficient per adonar-nos de que és una ciutat cruïlla de cultures que conviuen dia a dia. Ortodoxos, cristians o musulmans comparteixen la nit cadascú a la seva manera, però ara ja en pau.

Dia 12 - Punt i final (Resum del Viatge)

Avui hem arribat a la fi del viatge. De bon matí, hem deixat l'hotel Itàlia i cap a l'aeroport de Sarajevo. La tornada ha estat més lenta que l'anada, doncs entre els 2 vols hem acumulat 1 hora de retard, tot i que hem tornat amb totes les maletes.
Ja a Barcelona hem confirmat els pronòstics, fa molt fred !!

Resum del viatge :

Dia 1 - Sarajevo - Zabljak
Dia 2 - Zabljak
Dia 3 - Tara Canyon, Pljelvja, Serbia
Dia 4 - Camí de Podgorica
Dia 5 - Albània
Dia 6 - Kosovo
Dia 7 - Ostrog, Kotor
Dia 8 - Kotor
Dia 9 - Kotor, Budva
Dia 10 - Dubrovnik
Dia 11 - Mostar, Sarajevo
Dia 12 - Punt i final

Kilometres recorreguts : 2085 Km (Opel Vivaro 1.9)
Passos fronterers creuats : 20
Nº de vegades que ens ha aturat el 'radar' de la policia : 5 + 1 visita a la comissaria de Kosovo
Import de les multes + 'donacions' frontereres : 153€
Nº de cromos aconseguits al 9 Nou : 3
Així doncs, un bon final per a un gran viatge que ens ha portat a una zona molt propera i al mateix temps molt desconeguda com són els balcans.

Dia 10 - Dubrovnik

Deixem la zona costera de Kotor per endinsar-nos a un altre país balcànic, Croàcia. I ho fem anant a la ‘joia de la corona’, Dubrovnik. Tot i que l’alberg de la xarxa youth hostel deixa moltíssim que desitjar (res a comparar amb els albergs catalans de la xarxa), el centre històric de Dubrovnik és senzillament preciós. L’hora en que hi arribem ajuda a fer grans fotos, aquell sol del final de la tarda, llàstima que no ens deixen fer la visita per les muralles. A diferència de la resta del viatge aquí ja veiem que el turisme català i europeu és incipient en aquesta zona.

Acabem la visita a Dubrovnik sopant amb el so de fons d’un saxofonista i un guitarrista croats que toquen des d'Elvis Presley fins a l'amics per sempre de les Olimpiades de Barcelona, tot recordant que el final de les vacances s’apropa, però que realment ha valgut molt la pena.

Dia 9 - Kotor, Budva

Avui hem continuat veient Kotor i l’altra part de la costa montenegrina. D’entre tota ella en destaca Budva, un poblet amb un centre històric preciós, amb carrerons petits on pots trobar des d’un dibuixant de caricatures fins a un restaurant amb uns sucs de fruita espectaculars. Hem intentat banyar-nos a la platja de budva, però la brutícia de l’aigua i de la sorra ens ha fet tirar enrere. Tot i això, hem fet un segon intent a la tarda en un indret anomenat Sveti Stefan, una illeta reconvertida en un centre hoteler, però amb un parell de platges genials. Un bon dia de visita costera que ha acabat amb un relaxant bany al Mar Adriàtic.

Dia 8 - Kotor

L’estància a Kotor no ha començat tal i com jo voldria. Una descomposició intestinal m’ha fet romandre a l’hotel tot el dia. Tot i això, m’ho he agafat com unes vacances dins les vacances. Els altres han anat a voltar per Kotor i els seus voltants amb pujada inclosa al castell de Kotor.

Dia 7 - Ostrog , Kotor

Seguint les indicacions d'una guia en angles que varem comprar, deixem Podgorica i enfilem la carretera cap a Niksic. 50 Km desprès, trenquem en direcció al monestir d'Ostrog. Les fotos del monestir enclavat a la pedra de la muntanya semblen espectaculars i creiem que s'ha de veure. A falta de 5 Km comença el nostre particular calvari. Una carretereta estretíssima plena de cotxes, amb cues i cotxes que pugen i baixen tot creuant-se en un tros de carretera tant estret que sembla un miracle que puguem passar sense tocar-se amb cap cotxe o furgoneta, mentre per la dreta es veu el precipici que toca la carretera. Un cop a dalt, desprès d'una bona caminada a més de 35 graus de temperatura, ens adonem que la gent no hi va en massa a veure el monestir i la muntanya, sinó que van expressament allà a comprar postals i posar espelmes a Sant Basili, i és que el monestir representa el punt d'afluencia de les tres principals religions dels Balcans, l'ortodoxa, la cristiana i la musulmana. La tornada ja no és cap a Podgorica sinó direcció Kotor i tornem a passar per 2 ports de muntanya que ofereixen una vista espectacular de la zona de Kotor.
Kotor es una zona costera, diuen que és com una mini-dubrovnik, però com que a Dubrovnik no hi anem fins dimecres, no la puc comparar amb res, tot i que la similitud amb Venecia és més que evident. Un lloc per relaxar-se i gaudir de la vista d'unes muntanyes espectaculars amb un poble coster a la seva falda.

Dia 6 - Kosovo

Ahir erem a Albania i avui hem arribat a Kosovo. És el que té estar de viatge per un pais petit fronterer amb 5 paisos fruit de la desintegracio de la ex-iugosavia. Durant el primer tram, trobem molt transit, avui és dissabte i els montenegrins tambe van de cap de setmana, uns cap a la platja (budva, kotor), altres busquen una mica mes de fresqueta (kolasin, mioska), i nosaltres ens endinsem via Andrijevica en direcció a Pec, una de les ciutats mes grans de Kosovo, a 60 km de la frontera.
La primera temptativa d'entrar es refusada a uns 40km de la frontera quan en un altre control de radar (el qual passem sense multa) ens informen que el cami per on anem esta tallat, el motiu és que la OTAN va bombardejar el pont durant la guerra contra Sèrbia i encara està inutilitzat. 5 minuts desprès, ens torna a parar un altre control de radar, serà l'esport nacional ?? El cert és que ens 'perdonen' 30€ per no portar les llums enceses, potser per que al policia li ha fet gracia que en Joan es digués Gonzalez ??
El temps canvia de sobte quan ens acostem a Rozaje, l'últim poble montenegrí . Estem a 20 graus i comença a ploure. Per fi arribem a la frontera, la kosovar esta conduïda per les Nacions Unides, i ens cobren 50€ per una assegurança pel cotxe (aquest cop amb rebut oficial). En poca estona arribem a Pec, ciutat kosovar de majoria albanesa pro-independentista, on les samarretes de la UCK i del Barça no hi falten. Els carrers estan plens de botigues i productes de totes les marques possibles en forma de mini-basar, però sense regateig possible. A l'hora de marxar, passem per davant de la policia kosovar, anem amb les càmeres de fotos a les mans, I això sembla no agradar a un poli que ens 'convida' a mi i a en Joan Ballana a entrar a la comissaria. L’anècdota es tanca amb una mini-bronca i 3 fotos borrades de la càmera d'en Joan.

Tot i les advertències, el cert es que no hem tingut ni notat cap problema de seguretat ni cap perill.

La tornada, ja de nit, la comencem darrera un camió de militars hongaresos de la KFOR que es paren en un punt entremig de les 2 fronteres creant un control rutinari. 220 km després, arribem altre cop a Podgorica. Ja hem estat en 7 dels 8 paisos previstos, només ens queda Croacia.

Dia 5 - Albània

Tot sortint per l'est de Podgorica, a només uns 15 km, entrem de ple a Albània. Creuar la frontera ens costa 45 minuts i 50 €, per allò de la corrupció. A partir d'aquí, el que veiem ratlla la desolació. Albània es el 2on país mes pobre d’Europa desprès de Moldàvia, i es nota. Les carreteres estan plenes de gent transportades per carros tirats per burros o vaques, la brossa s'acumula als marges, i les boques dels refugis subterranis apareixen i desapareixen entre les cases i els camps. Sobta l'alt nombre de gasolineres i de 'lavathz', rentadors de cotxes, tot i que no hi ha gens d'aigua als rius i torrents . En una hora ens plantem a Shkoder, 2a ciutat més gran d’Albània desprès de la capital Tirana.

Els carrers bullen de gent ... I de calor, es ratllen els 40 graus ... Un gran carrer recorre la ciutat on en un mateix moment es poden crear fins a 4 carrils de cotxes i 3 de bicicletes o motos, la pols és una constant també, així com les parades de tota mena una rere l'altra. És com un caos on l'ordre esdevé desordre, on tot sembla mil·limètricament programat per a que els vianants puguin creuar els 7 o 8 carrils sense ser atropellats, o per a que les motos puguin fer la única rotonda de la ciutat en sentit contrari als cotxes. Em recorda en petita mesura aquelles pel·lícules que ensenyen els carrers del Caire o Istanbul. Tot I no ser la moneda oficial, podem pagar arreu en euros, i és que la influencia italiana no nomes es nota en la gran quantitat de cotxes italians sinó també en negocis com el banc italoalbanès, o el fet de penjar les esqueles als arbres del carrer.

Les rudes fesomies dels albanesos, molt sovint produeixen una desconfiança, que en cap moment es manifesta real. La sortida de Skoder la fem per un pont de fusta atrotinat on els cotxes nomes poden passar de 1 en 1. La sortida per l'altre pas fronterer d’Albània es menys complicada que l'entrada i nomes ens costa 3 € que van a parar a la butxaca del duaner.

Tornem per la costa montenegrina direcció Bar I Petrovac. Allà trobem la gran sorpresa, un túnel de 4km nou de trinca amb un peatge final de 5 €. Serà l'únic peatge de tot Montenegro ? Ho sabrem en menys de 5 dies...

Dia 4 - Cami de Podgorica [i per fi, la maleta ...]

Avui hem deixat el paisatge muntanyós del Nord per enfilar camí cap al paisatge muntanyós del Centre. Sí, tot Montenegro son muntanyes. Serralades i mes serralades, una enfilada rere l'altra.
Avui el mapa deia que passaríem per la millor carretera del país, la que esta marcada de vermell i uneix Belgrad amb Podgorica, les dues capitals. A l'hora de la veritat, podríem assimilar aquesta carretera amb la que segueix la Costa del Garraf, es a dir, revolts i mes revolts. Això si, avui cada carril tenia la seva línia marcada al terra i si venia algú pel cantó contrari, no t'havies d'apartar al marge.
A part de les carreteres, cal destacar la calor. Els migdies son insuportables i avui la furgoneta ha marcat els 39 graus, però es que a les 8 del vespre encara marcava 35 graus !
Sense mes incidents, hem arribat a les 6 de la tarda a l'aerodrom de Podgorica, on per fi hem aconseguit recuperar la maleta de la Marta. Un aeroport molt petit, i on només hi havia el segurata i la noia de la recepció.
Desprès hem arribat a la capital, Podgorica (abans anomenada Titograd). És una capital pobre i petita. El contrast entre els edificis típicament comunistes i els nous edificis comercials comencen a emergir sobre tot a les barriades dels voltants del centre. El centre es un centre de primera planta. Si alces la vista, a partir del segon pis d’alçada, la situació no varia gens amb els suburbis. Això si, la calor i les vacances fa que els montenegrins surtin en massa a disfrutar del centre i els seus bars, fent de la plaça de la república i dels carrers colindants una replica de Platja d'Aro.

Podeu llegir escrits mes el·laborats sobre el viatge al bloc d'en Jordi i al d'en Joan

Dia 3 - Tara Canyon, Pljevlja, Serbia

Avui hem estat al Nord de Montenegro, una zona molt influenciada encara pel germà gran serbi. D'entrada hem visitat el Tara Canyon, el mes gran d'Europa i el segon mes gran del mon desprès del de Colorado. Hem seguit a Pljevlja, la tercera ciutat mes gran de Montenegro. Allí hem trobat el primer carrer comercial des de que va començar el viatge i hem confirmat una teoria que corria des d'ahir : els nadius dels Balcans tenen una estatura mes alta que la mitjana europea, sobretot les noies/dones, potser per això tenen tant d’èxit en el basquet ?? Caldria buscar algú que en volgués fer un estudi sociològic ....

Pljevlja és al límit de la frontera amb Sèrbia. A la frontera, hem comprovat que la corrupció no te límits : un guarda ens mirava els passaports, l'altra vigilava els cotxes i deixava passar impunement aquells que li oferien un paquet de tabac mentre el tercer ens demanava el nom i al sentir el nom de Jordi, l'associava a Jordi Cruyff .... sense comentaris.

A Sèrbia, poca coseta mes, un menjar casolà i una visita a un monestir ortodox, on hem intentat amb poca sort gravar els cants de les monges dins l’església. (properament al youtube).

De tornada, un altre paisatge genial amanit amb una posta de sol rere les muntanyes montenegrines. Just 5 minuts abans d'arribar a Zabljak, segona trobada amb la policia. Aquest cop n'hem sortit amb una multa de 20€ desprès d'una animada conversa amb un policia que amb una mena d'assecadora connectada a l'encenedor del cotxe (un radar ??) ens intentava colar que anàvem a 82 Km/h en una carretera de 60 km/h. Un espectacle digne de veure i de patir, i que a mes sembla que es molt normal en qualsevol carretera de Croàcia, Bòsnia o Montenegro.

Demà anem a la capital, Podgorica. Intentarem continuar el relat del viatge.

Dia 2 - Zabljak

Zabljak de dia ofereix unes vistes espectaculars. Un cop descansats i ben esmorzats ens hem dirigit cap al llac “Crna Jezeroo”. Una caminada tranquil·la en un paratge de vistes genials on encara perduren les escultures dedicades a Tito, un lloc on un s'hi quedaria 3 mesos seguits llegint i descansant.

Les dificultats amb l’ idioma son constants sobretot a l'hora de llegir la carta del restaurant en serbo-montenegri, però es salven triant el primer que veiem i fent una bona tertúlia política, avui el tema ha estat el socialisme català.
La maleta continua desapareguda, avui ens han dit que es a Milà i que dema l'envien a l'aeroport de Podgorica (capital de Montenegro) via Viena !! Increïble ....

Dia 1 - Sarajevo (Bosnia Hercegovina) - Zabljak (Montenegro)

El primer dia ha esta molt llarg, potser massa. Desprès de sortir de les 3 de la matinada de Vic amb l'inestimable ajuda de 2 grans pilots (el pare Ballana i en Pep Dinares), i passar per 2 aeroports (Barcelona i Milà), hem arribat al de Sarajevo a les 12 del migdia. Un cop feta la rutinària paperassa de quan et perden una maleta i comprovar que la presencia de militars de diferents països de la unió europea continua essent molt alta, hem llogat una furgoneta per anar a Zabljak, ja en terreny montenegrí.

Sobre el mapa, uns 200km, a la crua realitat 320 km i unes 10 hores seguides conduint la furgoneta en carreteretes del tipus Roda de Ter-Manlleu però amb molts mes revolts, molts sots, molt mes estreta, molts camions i fauna de tota mena enmig de la carretera *vaques, galli8nes, porcs, gossos, etc....* Entremig una interminable sèrie d’anècdotes que comencen al poble bosnià de Focâ, allí hem patit la primera que no ultima equivocació de carretera cosa que ha provocat la primera trobada amb la policia bosniana. Segurament, la meva cara de incredulitat i de no entendre ni brot, ha provocat que el policia em tornes el passaport i el carnet de conduir.
Un cop passada la frontera (amb cartell inclòs de criminals de guerra mes buscats) el paisatge ha esdevingut excepcional, havia valgut la pena tants de revolts per arribar aquí. Però encara quedava molt de viatge, i intentant fer drecera ens hem endinsat al Parc Nacional de Durmitor, genial i espectacular !! però un cop al capdamunt ens hem adonat que la furgoneta no podria continuar per un camí de roques i pedres enfangades i hem hagut de tornar enrere.
Eren les 8 del vespre i s'havia fet fos, la policia montenegrina ens avisa que encara queden 3 hores de camí per arribar. Les carreteres ara esdevenen fosques. El típic paratge desèrtic amb boira on nomes els camions sense llum destorben el nostre pas. Camions que apareixen i desapareixen i per fi arribem al poble que per unes hores havíem pensat que no existia, Zabljak, un poble d'alta muntanya que de nit sembla fantasma, però de dia ....

Barcelona 0 - Mila 0 (post en diferit i sense accents)

No, no es el resultat de la propera final de la Champions, sols la puntuació que els 2 aeroports reben en el tema de la connexió wifi a internet. Tant Aena com la seva homologa italiana sols disposen de connexió wifi pagant, cosa que dificulta qualsevol comprovació ràpida del correu o l’edició d'un post en viu com aquest.

Clar que a l'aeroport de Sarajevo ja no ho varem ni provar, estàvem massa enfeinats reclamant la primera maleta perduda del viatge, la de la Marta.

El viatge de l'autodeterminació

Aquesta nit comencen les vacances, o les ‘balcances’ com diuen aquí. 8 països en 12 dies (bé, és una mica enganyós per que dins dels 8 hi compto Catalunya (Aeroport del Prat) i Itàlia (Aeroport de Milà).
Dels 6 restants, 3 han aconseguit la independència nacional en els darrers 15 anys (Cròacia, Bòsnia-Hercegovina i Montenegro), i el Kosovo ho pretén aconseguir d’aquí a 3 mesos i mig.

Cadascú amb el seu respectiu referèndum d’autodeterminació, és a dir podent triar lliurement el seu destí com a poble.
Cert és que la Gran Sèrbia no s’ho prengué gens bé i la guerra desfermada fou horrible. És un preu lamentable que han de pagar els pobles que coven polítics poderosos que esdevenen tirans feixistes ansiosos de poder i fama.

La Declaració dels Drets Humans de Nacions Unides de 1970 circumscriu el dret d'autodeterminació a la doctrina del protocol internacional. Ve a dir que tot poble té dret a la lliure determinació per enfrontar situacions de manca de representació o d'opressió per part d'un govern determinat.
El 1966 es proclamà el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics ratificat per l'Estat Espanyol el 1977.
El seu Article 1 proclama:
- Tots els pobles tenen dret a l'autodeterminació. En virtut d'aquest dret determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també pel seu desenvolupament, econòmic, social i cultural.
- Tots els pobles poden, per a les seves pròpies finalitats, disposar lliurement de llurs riqueses i de llurs recursos naturals sense perjudicar, però, cap de les obligacions que sorgeixen de la cooperació econòmica internacional basada en un principi de benefici recíproc, i també del dret internacional. En cap cas, un poble no pot ser privat dels seus mitjans de subsistència.
- Els estats part en aquest pacte, incloent-hi aquells que tenen responsabilitat d'administrar territoris no autònoms, i territoris en fideïcomís, promouran l'exercici del dret a l'autodeterminació i respectaran aquest dret d'acord amb les disposicions de la Carta de les Nacions Unides.

Xirinacs

"En ple ús de les meves facultats marxo perquè vull acabar els meus dies en la soledat i el silenci. Si em voleu fer feliç no em busqueu. Si algú em troba li prego que, estigui jo com estigui, no vulgui ell pertorbar la meva soledat i el meu silenci. Gràcies!

ACTE DE SOBIRANIA
He viscut esclau setanta-cinc anys en uns Països Catalans ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia) des de fa segles. He viscut lluitant contra aquesta esclavitud tots els anys de la meva vida adulta. Una nació esclava, com un individu esclau, és una vergonya de la humanitat i de l’univers. Però una nació mai no serà lliure si els seus fills no volen arriscar llur vida en el seu alliberament i defensa.

Amics, accepteu-me aquest final absolut victoriós de la meva contesa, per contrapuntar la covardia dels nostres líders, massificadors del poble. Avui la meva nació esdevé sobirana absoluta en mi. Ells han perdut un esclau. ella és una mica més lliure, perquè jo sóc en vosaltres, amics!

Lluís M. Xirinacs i Damians Barcelona, 6 d’agost de 2007"

10 anys de castells a Osona

El tòpic diria “sembla que va ser ahir”, però la veritat és que ja fa 10 anys que es veuen construccions castelleres a Osona. Va ser un 6 d’Agost del 97 en plenes festes del Carrer de Gurb quan els Sagals d’Osona varen fer la seva primera aparició pública en una plaça vigatana. En concret la Plaça d’Andreu Colomer que acull el Museu de l'Art de la Pell. Recordo voltar per allà amb els gegants i trobar-me en Ricard Castro a qui vaig acompanyar a l’actuació i que em va col·locar a la meva primera pinya sagala. A partir d’aquell moment ja no me’n vaig separar i els castells es convertiren en una part indispensable per mi. Després vingueren les primeres actuacions, el bateig del Mercat del Ram, l’escissió que ocupà portades i comportà enrabiades,els primers castells de set... Un dia em vaig trobar essent el cap de colla i treballant per què la colla no parés de crèixer.
Ara, un cop complerta l'etapa dels castells és l'hora de començar nous projectes i passar, com deiem amb en Musach i l'Aumatell durant la darrera Festa Major, al 'cos de reservistes' del quatre de vuit.

La foto és la del primer 3 de 6 carregat per la colla aquell 6 d'Agost del 97. Hi havia TV3 i l'endemà tot Catalunya va poder veure en Ricard saltant del 3 de 6 després de la carregada, tot i que tots sabem que la culpa no va ser seva, oi Ricard ?

Comencem

Doncs res, que després d'un temps de pensar-hi, m'he decidit a obrir aquesta porta al món per tal de deixar-hi les meves reflexions sobre tot allò que passa al nostre país i en especial a la Ciutat de Vic. I res millor per començar que fer el que tothom intenta fer quan arriba l'estiu.
És a dir, que només començar i ja ens agafem vacances !!
Unes vacances 'balcanitzades' que intentarem explicar a 6 mans o a 3 blocs, si com es diu familiarment, la tecnologia ens ho permet. O sigui que si voleu seguir el nostre viatge, ho podeu fer aquí mateix, aquí, i fins i tot aquí.

Bones Vacances !!