Gent Valenta

www.GentValenta.cat

El primer cop...

Avui el Parlament de Catalunya ha votat per primer cop, una resolució que demanava iniciar un full de ruta que desemboquès en un procès democràtic per aconseguir la Independència de Catalunya.
La resolució, presentada pel Grup Parlamentari d'Esquerra Republicana de Catalunya arrel del ple per discutir la sentència del TC sobre l'Estatut ha comptat amb el vot favorable dels 21 diputats d'Esquerra Republicana, però ha estat rebutjada gràcies al vot en blanc dels 47 diputats de Convergència i Unió, i el vot en contra dels 36 diputats del PSC, els 12 diputats d'Iniciativa per Catalunya, els 14 diputats del Partit Popular i els 3 diputats del Grup Mixt. Per tant 21 vots a favor, 47 en blanc i 65 en contra.
Avui el Ple del Parlament de Catalunya ha obert una via que ja no té retorn. Per que de votacions com aquesta, a partir d'avui n'hi hauran més.
El poble català ho va demanar dissabte passat manifestant-se i ho continuarà demanant pesi a qui pesi i malgrat aquells que, quan venen eleccions són més catalanistes que ningú i quan és hora de votar resolucions per anar més enllà sel's hi arruga el dit i acaben votant el que els hi marca la butxaca.
De dies com avui, en un futur n'hi hauran més. I nosaltres hi serem, com fins ara...

Avui és el principi de tot!

Manllevo una frase del President Puigcercós per titular aquest post. Per que crec que simbolitza perfectament el significat d’allò que he volgut escriure.

Ahir vam assistir segurament a la manifestació més nombrosa de la historia del nostre país, sols comparable segons diuen els més granadets a la manifestació del 1977. Han passat 33 anys des d’aquella primera manifestació on els catalans, després d’haver sobreviscut a  40 anys de negra nit del franquisme van sortir al carrer per reclamar que el poble de Catalunya tenia uns drets, que volien recuperar aquells drets que el franquisme els havia arravatat com a poble.

Uns i altres hem comès molts errors des d’aquell dia. El més gran ha estat que els diferents governs i partits polítics espanyols així com la gran majoria dels diferents governs i partits catalans han intentat tancar la mal anomenada transició espanyola sense tancar el cas català. Les constants i creixents (sobretot a partir de principis dels 90) reivindicacions catalanes van anar acompanyades de tèbies recuperacions competencials i petites concessions en matèria de recaptacions d’impostos com l’IRPF a canvi d’estabilitat política espanyola. Però mai amb un acord de màxims on el poble català es pogués sentir valorat i reconfortat per la seva aportació a l’estabilitat política i econòmica castellana.

Fins que l’any 2003, l’independentisme català va arribar mitjançant un govern de coalició al Govern català, tot reclamant un major nivell d’autogovern que permetés a Catalunya recuperar la posició política, econòmica i civil que es mereixia.

Els darrers 7 anys han estat anys de molts dubtes i moltes crítiques: el nacionalisme català que es sentí enganyat i expulsat d’un govern inamovible fins llavors, el nacionalisme espanyol que no va pair que un partit que propugna la independència pogués assumir tasques de govern, i l’independentisme intranquil que creia que la independència es podia declarar en tres mesos.

Però pas a pas, llei a llei, conflicte a conflicte, l’independentisme parlamentari ha anat aniquilant tots els tòpics que perduraven en l’imaginari col·lectiu català. En primer lloc fent que tots els partits es posessin d’acord en aprovar un estatut de mínims amb el que el poble català podia començar a créixer en nivells d’autogovern. Desprès apostant per  lleis i pactes nacionals que sempre s’havia dit que eren impossibles... la llei d’acollida, la llei d’educació, l’oficina antifrau, la llei de consultes populars, la llei de vegueries, i la darrera llei del cinema. Lleis que malgrat tenir un topall en la Constitució Espanyola, són necessàries per a créixer com a poble que un dia vol ser un Estat.

Ho hem provat tot per a poder demostrar a la ciutadania que volíem una entesa. Vam pactar un Estatut de mínims per que la ciutadania demanava unitat, però els partits espanyols de la mà del TC l’han dinamitat. Vam intentar posar els ciments d’un estat federal amb l’esquerra espanyola que va fracassar, i és que per federar-se cal que a l’altra banda hi hagi algú. Vam intentar esgotar la via autonomista per que hi havia gent que no volia trencar amb Espanya, i Espanya no ens hi ha volgut.

La darrera sentència del TC no mata l’Estatut del 2006, la darrera sentència del TC ha acabat amb l’autonomisme que molts han intentat fer sobreviure els darrers 30 anys. Ara l’autonomisme ja té uns límits coneguts, i com es va demostrar ahir dissabte, són insuficients per a que els catalans ens puguem sentir còmodes.

Els darrers anys, els ciutadans i ciutadanes de Catalunya han tingut l’oportunitat de conèixer una nova opció de futur per ells i pels seus fills. La opció “independència” (ignorada als 80, maleïda als 90, i repudiada a principis del 2000) s’havia col·locat darrerament amb les consultes populars, al centre de la política catalana.

La sentència del TC ha tret la independència del centre de la política com una opció més i l’ha col·locada com a opció de triomf. A partir d’avui, ja sols hi ha dues opcions: o l’autonomisme resignat als límits que marca el TC, o l’exercici democràtic del dret a decidir què volem ser com a poble.

L’any 1977, centenars de milers de catalans sortiren al carrer amb milers de senyeres i un sol crit: “Llibertat, amnistia i Estatut d’autonomia”. 30 anys després, les estelades i el crit d’Independència han substituït les senyeres i els Estatuts. El poble català s’ha fet gran i ha perdut la por, com deia el cantautor d’Alcoi  “ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer”

A partir d’avui, els partits catalans s’hauran de començar a posicionar per fer front a la demanda que ahir van fer centenars de milers de catalans i catalanes. Les opcions s’esgoten i la tria comença a ser molt clara: O submissió i acatament de les imposicions  espanyoles o la independència de la nació catalana.

Avui companys, és el principi de tot!

Continuem avançant!

El passat 10 de Març, el Parlament de Catalunya va aprovar la Llei de Consultes Populars. Una llei controvertida, ja que al contrari del que l’imaginari col·lectiu català podia pensar, es va aprovar sols amb els vots dels 3 partits que donen suport al govern català i amb l’insòlit vot contrari de Convergència i Unió que ofuscada per l’èxit d’Esquerra va intentar banalitzar la llei per aconseguir-ne rèdit electoral. Com sempre, més papistes que el Papa. 

I és que tenien raó, l’èxit d’Esquerra va ser fer aprovar per majoria absoluta, amb el vot del PSC, una Llei de Consultes Populars que tothom sabia per a què havia de servir (els més 500.000 vots a les consultes independentistes els darers mesos en són una prova).

Avui, sols 3 mesos més tard, la Mesa del Parlament en virtut del compliment de la dita llei, ha admès a tràmit una IP que demana fer un Referèndum per la Independència de Catalunya. La IP ha sortit endavant amb els vots favorables de CiU, ERC i IC-V. Per tant, ara és el moment de començar un procès que s’inicia amb la recollida de signatures. Els partits ja s’han començat a posicionar, el President d’Esquerra Joan Puigcercós, ha estat molt clar, mentre que Oriol Pujol, malgrat haver votat aquest matí a favor de la IP, ja ha tirat aigua al vi.
Les properes setmanes i mesos seran claus per saber com evoluciona el tema, però a hores d'ara sols hi ha una cosa clara: Esquerra és l'eina que l'independentisme té i fa servir per construir pas a pas el camí cap a la llibertat nacional. Si per aprovar la Llei de Consultes fan falta els vots del PSC, Esquerra s'hi deixarà la pell. Si per aprovar la IP fan falta els vots de CiU o IC-V, Esquerra s'arremangarà fins al final. Per que com bé diu avui en Ferran Requejo en un bon article a La Vanguardia "Cal una majoria social per a la independència", i a Esquerra ja fa molts anys, i ho hem demostrat sobradament, que estem per això!

Tornarem a vèncer

Fa molt temps que no escric... el temps se'm tira al damunt, i com sempre el bloc està a la cua de les prioritats... una llàstima!
Però no podia deixar passar la oportunitat de fer referència a un gran vídeo que han editat els companys de comunicació d'Esquerra. En sols 3 minuts, les raons i les emocions es desborden... Continuem avançant! Tornarem a vèncer!

BICAMPIONS!!

Ho han tornat a fer!

Aquest passat estiu,  el Barça va treure el talonari i es va endur a l’Adru i el míster Pujalte... i nosaltres vam recuperar en Masu! Però l’equip ha demostrat un altre any que el col·lectiu és molt més important que les individualitats (tot i que els jugadors són increïblement bons) i que el grup que es va començar a formar fa 4 anys no sols encara existeix, sinó que dia a dia va fent més gran la història del Club Patí Vic. Primer van passar per sobre el talonari del Barça i es va guanyar la Supercopa d’Espanya, i avui després de 3 partits fantàstics en 3 dies seguits a Lloret, el Vic ha aconseguit el segon títol de l’any i el segon títol consecutiu de Copa!! A més,  estan virtualment classificats per la quarta final a sis consecutiva de la copa d’Europa, i segons a la lliga a un sol punt del Liceo, lliga que aquest any no es decideix en play-offs!! Encara queda molta temporada!!

Felicitas als BICAMPIONS... Titi, Borja, Carbó, Bancells, Sergi, Masoliver,Torra, Pla, Baget ....

La foto és d'en Sergi Sabaté per l'Esportiu.cat, en Marc Torra marca el primer gol del partit.

25 anys sense Espriu

Era el 2002, al Teatre Lliure feien 'Ronda de Mort a Sinera' basada en textos poètics, narratius i dramàtics. 
        "La Mort, després d'haver mirat fixament el públic, es tomba a l'esquerra i introdueix Salom, el qual va devers ella, tot enfrontant-se-li, i la Mort avança cap al mig de l'escenari. Es queden un moment cara a cara. Després, la Mort, amb un gest sobri i segur, l'invita a fer una meditació sobre la gent de Sinera que ella s'ha anat emportant: els avis, els besavis i els pares d'aquests avis. Com si la dalla de la mort donés el ritme del pas del temps"

La llei electoral - Desenvolupament i propostes (II)

La ponència per la nova llei electoral va començar agafant com a referència l’informe de la comissió d’experts i les 50 propostes inicials. A partir d’aquest punt d’inici, les dificultats van arribar ven aviat, bàsicament a l’hora de debatre el model de llei respecte la proporcionalitat i el prorrateig dels escons (és a dir, quin és el model a escollir per a calcular els escons que toquen a cada partit) però no en la conveniència de les llistes obertes com algú ha dit aquests darrers dies en un intent de portar el debat a altres aigües. Les diferents propostes que els partits avalaven són les següents:

CiU: proposa 7-8 circumscripcions de llista general, i un doble vot amb districtes uninominals a totes les comarques tot valorant la inclusió dels districtes de la ciutat de Barcelona (en total 51 o 54 segons el dia), tot i que alhora demanava que la distribució d’escons per circumscripcions no impliques la pèrdua d'escons de les antigues províncies. De fet CiU no va donar a conèixer íntegrament la seva proposta fins després de trencar-se les negociacions, i no s'acaba d'entendre si els resultats finals vindrien determinats pels resultats de les 7-8 circumscripcions o per un mixt entre els uninominals i les circumscripcions. Aquest fet és molt important ja que en el primer cas els resultats no variarien gaire mentre que en el segon cas CiU aconseguiria una majoria absoluta que ni el mateix Pujol havia somiat mai.

PSC: Proposa una circumscripció única de llista general i la creació de 64 districtes uninominals (alguns comarcals, altres de partit judicial, altres de districtes a la ciutat de Barcelona). Per tant, proposta de doble vot basada en el model alemany. Els escons resultants sortirien de la repartició en circumscripció única (1 persona = 1 vot) però es repartirien segons els resultats del mixt de les uninominals i la llista general de cada partit, amb totes les conseqüències d'escons sobrers que això comporta en països que apliquen aquest sistema com la pròpia Alemanya

ERC: Assumeix com a propi l’informe de la Comissió d’Experts. És a dir, divisió en 7 circumscripcions a imatge de les divisions de la llei d’ordenació territorial (vegueries), amb un prorrateig inicial de 2 escons a totes les vegueries excepte la de Barcelona i la repartició dels 123 escons restants segons proporció de població.

IC: Proposa una circumscripció única de llista general, i 7 districtes coincidents amb vegueries. De fet ICV fa seva la proposta de la ILP dels Ciutadans pel Canvi basada en la repartició dels diputats en les 7 circumscripcions/vegueries amb un prorrateig inicial d'1 escó a cada circumscripció i la resta segon la població. Tot i que aquesta proposta en la versió inicial de CpC proposava reduir el nombre de diputats a 120 i anar-los incrementant a mesura que la participació superi o no el 60%.


PP: Proposa una circumscripció única de llista general, sense determinar el nombre de districtes en que s'hauria d'articular el territori. Tot i que en certs instants de la ponència havien tornat a les 4 províncies espanyoles de l'actual LOREG que regeix les eleccions al Parlament de Catalunya.

La llei electoral - Inici (I)

El 2007, la Conselleria de Governació i Administracions públiques de la Generalitat de Catalunya   de la mà de l’aleshores Conseller Puigcercós va decidir tirar endavant la creació d’una llei electoral catalana, tal i com demanava tant l’estatut del 1979 en el seu article 31.1 “El Parlament serà elegit per un termini de quatre anys, per sufragi universal, lliure, igual, directe i secret, d'acord amb la llei electoral que el mateix Parlament aprovarà. El sistema electoral serà de representació proporcional i assegurarà a més l'adequada representació de totes les zones del territori de Catalunya.”, com el nou estatut de 2006 en l’article 56.2 “El sistema electoral és de representació proporcional i ha d'assegurar la representació adequada de totes les zones del territori de Catalunya [...] El règim electoral és regulat per una llei del Parlament aprovada en una votació final sobre el conjunt del text per majoria de dues terceres parts dels diputats”.

A tal efecte, es creà una comissió d’experts (formada per Josep Mª Colomer, Jaume Magre, Josep Mª Reniu, Jordi Sauret, Agustí Bosch i Joan Botella) per elaborar els treballs previs a la redacció de la Llei electoral de Catalunya. La intenció del Govern, amb el vistiplau de tots els grups parlamentaris, era que un grup d'experts en la matèria estudiés els elements del sistema electoral i fes una proposta consensuada i viable en el context actual. La proposta aconseguí un redactat que podeu consultar aquí. 

El treball analitza qüestions com ara la participació electoral, la representació proporcional i geogràfica, la proximitat entre votants i representants, i la transparència i l'autogovern democràtics del procés electoral. Per a tots aquests temes ofereix 50 propostes que, dins el marc constitucional, estatutari i legal, poden configurar un sistema electoral aplicable a les eleccions al Parlament de Catalunya.

Els experts varen treballar amb plena independència, consultant altres experts i entrevistant dirigents i membres destacats dels partits polítics representats al Parlament de Catalunya. El resultat, segons ells mateixos fou un informe que no reflectia enterament l'opinió personal de cap dels membres de la Comissió, sinó que era assumit col·lectivament per tots, alhora que presentaven una proposta amb la intenció que pugues ser acceptada per tots els ciutadans, que fos capaç d'obtenir el consens de tots els grups polítics i que servís de punt de partida de la futura Llei electoral, tal com demanava l'Acord del Govern que va nomenar la Comissió.

Malgrat romandre més de 2 anys en un calaix, finalment fruït de la creixent desafecció política arràn dels casos Pretòria i Millet i de la voluntat del nou Conseller Ausàs que alhora desenvolupava la llei d’ordenació territorial, els grups parlamentaris acceptaren treballar en ponència per tal d’el·labora la nova llei electoral. La ponència s’inicià el passat mes de novembre.

Atac contra la raó - Al Gore

Al Gore, fou el VP de l'administració Clinton 93-2000. Aquest càrrec i el Premi Nobel de la Pau són els dos grans ítems que ha aconseguit, després de perdre, en estranyes circumstàncies, les eleccions a la presidència de l'any 2000 davant George Bush. De fet, Gore era congressista i sendador des de 1976, i fill d'una nissaga de senadors de Tennessee.

En aquest llibre, Gore entra a sac en la crítica a la presidència de George Walker Bush, a partir de la inquietant entrada dels EEUU a la guerra de l'Irak, gràcies al canvi de paradigma de l'administració i el Congrés dels EEUU. Gore critica amb duresa, agafant sempre com a referència als Pares Fundadors de la democràcia dels Estats Units, la pèrdua de llibertats dels ciutadans a partir dels atacs de l'11 de setembre. Explica com l'administració Bush opta pel secretisme, ignora les opinions dels experts i recolza polítiques específiques de tall ideològic i econòmic, per tal de fer efectius els seus objectius.
Gore també parla de l'arma actual de més poder, la televisió. El mitjà més eficaç per influïr en les ments de milions d'individus (potser per això Gore va crear una empresa de telecomunicacions orientada a l'oferta de Televisió). L'ensinistrament que fa la televisió fa que les idees i la raó juguin un paper secundari en l'actualitat, i alhora permeti que els individus siguin governats a partir d'interessos no coneguts ni explicats.
Un bon llibre per conèixer de prop la història dels Estats Units i els secrets de l'administració Bush

Post anterior sobre 'la veritat incòmode'