De Papus i Romans

Vagi per endavant que la meva condició d’ateu fa que em miri aquestes activitats religioses des d’un punt de vista molt diferent del de la gent que hi intervé, però ahir, mogut per no sé quin tipus de resort, vaig anar a veure la processó dels armats (potser va ser el post d’en Joan?). No recordo quants anys feia que no veia la processó, segurament més de 10, de fet la última processó que recordo és la d’Amposta, en un viatge de setmana santa deu fer uns 9 anys amb en Roger, en Marcel i en Joan Ramon, on varem recórrer les terres de l’Ebre de punta a punta. Allò si que era una processó del poble, amb el capità de la guardia civil al capdavant (tricorni inclòs) i les més altes autoritats civils i eclesiàstiques marcant el pas.

Tornant a Vic, haig de dir que no acabo d’entendre la pervivència de certes tradicions en el format actual. Els tradicionals romans, els papus que no s’acaben mai, i el bisbe al final de tot, com si vigilés el seguici. Em sembla que no soc d’eixe món.

De fet, l’autèntic miracle d’ahir, va tenir lloc a l’Olímpic de Vic, on el Club Patí Vic es va classificar per 2on cop consecutiu per a la Final a Quatre de la Lliga de Campions. Una veritable proesa digne d’Astèrix i Obèlix contra els temibles romans, que no papus.