Crema Catalana

El Titot ens ha deixat el nou vídeo de Mesclat. Fet amb la participació de vàries colles geganteres d'Osona i d'arreu del país. Entre elles els gegants del Carrer de la Riera de Vic, i com no en Vicenç i l'Àgata de Prats.

Governs de coalició.

Un govern monocolor, és un govern tranquil, fàcil de portar, sobretot si es gaudeix de majoria absoluta. Si agafem aquesta premissa com a certa, llavors hauríem de poder dir que un govern format per diferents partits, és a dir, un govern de coalició, no és fàcil de controlar ni conduir. Les circumstàncies que s’han produït avui al govern de la Ciutat de Vic ho expressarien clarament, però no sempre és ni ha de ser així.
L’existència de més de dues dècades de governs amb majories absolutes a la pràctica totalitat de les nostres institucions (Generalitat, Diputació de Barcelona, governs espanyols socialistes i popular, Ajuntament de Vic, Consell Comarcal d’Osona...) han portat a la consciència de la gent la idea que un govern ha de ser controlat per un sol partit (el partit guanyador, com reclamava Artur Mas) i que aquest govern és el més estable possible de tots.
Un ràpid repàs a les democràcies amb més història i més estables d’Europa, ens confirma però que això no és així. Reniu i Matas ho explicaven molt bé durant la reedició del govern d’entesa.
Segurament els governs de coalicions són un dels aspectes menys estudiats dins la ciència política al nostre país, és de rebut agrair que hi hagi persones i grups que s’hi dediquin i facin cursos tant interessants com el que vaig poder fer la passada primavera a l’ICPS.

Un govern de coalició local ha de complir amb certs requisits importants per tal d’aconseguir funcionar amb èxit, tot i que no sempre l'èxit d'una fórmula els compleix. Així les compatibilitats ideològiques i personals, la tradició pactista local, el grau de descentralització dels partits a nivell local, les estratègies a curt i llarg termini, el sistema propi de partits locals, els propis líders locals o la comunicació a nivell interna dels mateixos partits són aspectes importants a destacar. Ridao així ho entén i així ho ha estudiat aquí i aquí. La situació viscuda a Vic entre el multipartit i ICV no sembla que hagi complert amb gaires dels punts abans esmentats. Un govern amb sols 5 mesos de funcionament, que tot just comença a discutir els punts bàsics que hauran de regir els propers 4 anys no és el millor escenari per esclarir les desavinences en públic malgrat les bones perspectives inicials. La distribució d'àrees del govern dóna per a que cada integrant de l'equip pugui organitzar la seva pròpia àrea i portar-la com ell vulgui. Són els grans temes, els que tot l'equip de govern i la part d'oposició democràtica han de decidir sota el màxim consens possible.

Dins un govern s'ha de governar, i discrepar òbviament, però les discrepàncies es treballen a les reunions internes, no a les externes; és amb la feina de cada regidor amb la que es demostra la vàlua i la manera de fer política de cadascú, no exercint d'oposició a la feina dels altres. És una llàstima que als polítics molt sovint se'ls faci mirar més (quan encara falten 3 anys i mig) pels seus propers resultats electorals que per la cohesió d'un govern d'unitat de llarg recorregut. Tothom enten que no pots portar el teu programa de màxims a un govern de coalició, però sí pots mitjançant les paraules i sobretot els fets, aportar la teva feina, les teves idees i la teva responsabilitat. Vivim en un període on el diàleg i sobretot l'entesa entre totes les parts és més que necessari, cal que tots hi posem el màxim del que disposem per a tirar-ho endavant. Els partits petits que aspiren a governar haurien de ser els primers a conèixer aquestes experiències polítiques coalicionals.

Des d'Esquerra, continuem treballant al màxim per a que el govern tiri endavant. Perquè ens el creiem, perquè creiem en la feina tant important que els nostres dos regidors estan fent i que es pot palpar dia a dia. Sense soroll però sense parar de pencar de valent, allà on faci falta i quan faci falta. Perquè creiem i sabem que estem en un govern de coalició, i per tant actuem amb fidelitat però amb el punt just i necessari d'esperit i sentit crític; des de dins, és clar.

Gore, Al Gore

Després de la setmana més mediàtica que ha tingut Al Gore, (Nobel de la Pau i Príncep d'Asturies), m'he decidit a veure el documental sobre l'escalfament global titulat "una veritat incòmoda".
I la veritat és que el documental és absolutament recomanable. En poques paraules, Gore és capaç de fer entendre als que com jo som poc iniciats en el tema, que l'escalfament global i les seves conseqüències (presents i futures) són una realitat inqüestionable a totes i cada una de les diferents parts del planeta. Fins i tot és recomanable per als més escèptics entre els quals a partir d'aquesta mateixa setmana cal sumar-hi a Don Mariano i el seu cosí.
Winston Churchill va dir que "estem en un període de conseqüències", i això ho veiem amb l'augment constant de tempestes més intenses, més CO2 i més temperatura ambient, però també amb més inundacions i més zones de sequera producte de l'evaporació de l'aigua de la terra.
El problema de l'escalfament global ja no és una qüestió política sinó que s'ha convertit en una qüestió moral en la qual els ciutadans hem d'anar prenent consciència per tal de que els nostres polítics facin el millor per reduir-ne els efectes. Ja no es tracta de ser ecologista o no ser-ho, es tracta de saber quin futur volem per als nostres fills i les nostres futures generacions.

Diversitat i maltractaments

Escoltar l’Arcadi Oliveres sempre és un plaer. Els vigatans vàrem tenir una oportunitat aquest passat dimarts com a cloenda de la jornada “Conviure en la Diversitat” organitzada pel Consell Comarcal d’Osona arrel de la posada en marxa del Servei de Mediació Comunitària. Fou una xerrada marcada per la diversitat, tant la de la ponència com la del públic. Oliveres desemmascarà varis clixés globalitzadors. Mostrà que no cal rascar gaire sobre molts aspectes per veure que tots acaben relacionats entre ells i derivant cap a interessos petrolífers (els de sempre...). També ens mostrà amb exemples gràfics, com el fet de que un govern com l’espanyol executi unes polítiques determinades (ex: la pesca) empobreix a determinats països del tercer mon, indicant així l’estreta relació que tenen o han tingut des de sempre el rerafons econòmic i el polític.

Dijous vaig canviar completament de registre. A la sala de la Columna del nostre ajuntament, es presentà la guia "Prevenir i actuar contra els Maltractaments a les Persones Grans". La guia l'edita la Fundació Viure i Conviure de Caixa Catalunya i comptà amb la presència de Carme Porta (secretària de Família), Joaquim Vivas (Creu Roja i ex-alcalde de Manlleu) i Joan López (Regidor d'Acció Social i Ciutadania). Allí s'ennumeraren els diversos factors de risc a l'hora de rebre maltractaments com la dependència emocional , l'econòmica, d'edat o de gènere. Ja de per sí, cal constatar que rebre informació ja és prevenir, per aixó és tant important aquesta guia. D'entre les preguntes del públic, en sorgiren varies afirmacions, algunes polèmiques, que segurament cada una d'elles donaria per un post. Les deixo aquí escrites, i si algu vol ...

- La negligència o l'oblit, per sí sol és un tipus de maltractament més.

- No hi han les eines jurídiques suficients per evitar maltractaments.

- És molt trist ser vell, malalt, sol i a sobre tenir família (Joaquim Vivas)

- Es dedica més atenció de cara als animals que a la gent gran (exemple : el programa de TV3, "Gossos").

Cap de setmana intens (III)

Diumenge comença amb la Trobada Comarcal de Gegants pels carrers de Vic. Un gran espectacle amb 22 colles d’arreu de la comarca on no hi falten ni els Gegants del Carrer de la Riera ni el ja famós Vicenç, el Gegant de Prats de Lluçanès amb l’incombustible i republicà Isaac Peraire sota els seus pantalons. A la tarda, tornem a enfilar camí de Barcelona. Aquest cop ens espera el Palau Sant Jordi, i l’acte organitzat per la Comissió de la Dignitat sota el títol : “La nació catalana diu prou, volem tots els papers”. Més de 12.000 persones vingudes d’arreu dels Països Catalans s’han acostat per reclamar a l’Estat Espanyol que compleixi amb la llei i retorni els més de 2 milions de documents pertanyents a institucions i persones individuals de Catalunya, que foren robats i espoliats durant la dictadura franquista, i que resten encara a l’arxiu de la ciutat de Salamanca com a botí de guerra. A l'acte hi han intervingut Antoni Bassas, Pep Sala, Mª del Mar Bonet, Toni Albà i Raimon que ha fet aixecar a tot el públic amb la seva interpretació de "jo vinc d'un silenci". El filòsof Josep Mª Terricabras ha llegit un contundent manifest de la Comissió, tant per la forma com pel fons. A hores d'ara ja no n'hi ha prou amb bones paraules, cal ser contundent tal i com ho ha estat la comissió organitzant un acte tant important com aquest. Emotives també han estat les paraules dels parents dels 3 homenatjats, Lluís Companys, Joan Peiró i Salvador Puig Antich, així com la cantada final dels Segadors amb els representants de les associacions i partits polítics represaliats i espoliats pel franquisme dalt l'escenari.

De tot l'intens cap de setmana, aquest últim acte ha estat el més important de tots. I ho ha estat, tal i com vaig dir durant la meva intervenció de divendres davant l'assemblea local de Vic, per que per sobre dels interessos personals i dels de partit, hi han els interessos del país. I el país mereix, 70 anys després, que li sigui retornat tot allò que li va ser robat i espoliat per la força de les armes.

Per dignitat, volem tots els papers !!

Cap de setmana intens (II)

Un cop passades les emocions del divendres a la nit, el dissabte va tocar anar a Barcelona. Aquest dissabte s'ha celebrat l'esperada Conferència Nacional d'ERC.
La que ha fet vessar més rius de tinta, la que ha aportat més il·lusions i més nervis a tots aquells, de fora del partit, que volien que alguna cosa es trenqués dins ERC. Només arribar al matí, el primer èxit. 2800 militants inscrits suposa la major concentració de militants d’un partit polític en un acte d’aquestes característiques a Catalunya. Un ambient cordial i gens tens va fer que les taules rodones organitzades al matí fossin un èxit, tant de participació com de debat. A destacar la taula rodona de cohesió social i immigració, on el Secretari d’Immigració de la Generalitat, Oriol Amorós, va posar com a exemple la feina que els nostres regidors de Vic estan començant a fer.
Ja a la tarda, varen començar les veritables votacions. Sols començar, el plenari va tombar l’esmena a la totalitat del Reagrupament, sector crític amb la direcció, liderat per Joan Carretero, que per sorpresa de tothom no va ser l’encarregat de defensar l’esmena. En el seu lloc ho feu el militant Albert Pereira que lluny de defensar les tesis del sector crític i de la seva esmena, incidí fonamentalment en les crítiques continuades a tots i cadascun dels membres de la direcció.
Un cop superades les esmenes a la totalitat es succeïren les altres 26 esmenes parcials que quedaven vives després de la incorporació al text de més de 440 esmenes. D’entre totes, cal destacar les presentades per l’Esquerra Independentista que aconseguí transaccionar-ne una i treure més d’un 40% de vots en una altre sobre l’acord de govern amb el PSC. Més enllà de la idoneïtat o no de les esmenes, destacaré que en un plenari com aquest (i els diferents resultats de les votacions confirmen la meva hipòtesi), tant important és ‘allò’ que es diu, que el ‘com’ es diu. No estranya doncs, que la més votada fos la presentada per l’Uriel Bertran. Finalment, la ponència final aconseguí un 82% de vots favorables, fet que posa fi de moment, a les discussions internes, a l’espera del Congrés Nacional del proper 2008.
Com a resum, destaco un sola fet. Dissabte sols hi va haver un guanyador. El seu nom és ESQUERRA REPUBLICANA DE CATALUNYA.

P.S. Destacar la intervenció de Josep Romeu, militant de Vic, que va incorporar una dotzena d’esmenes al redactat final i que va defensar-ne dues al plenari, que no varen ser acceptades.

Cap de setmana intens (I)

Divendres passat vàrem celebrar l'assemblea local per escollir nova executiva després d'un període convuls. Finalment, vaig liderar l'única candidatura presentada, tot i que sembla que hi ha algú que això li va semblar malament. No deixa de ser paradigmàtic que quan hi han dues candidatures, els titulars siguin de "divisió i enfrontaments a Esquerra", i en canvi quan només n'hi ha una els titulars són de "malestar per que no hi ha 2 candidatures".
En fi ... que des de divendres passat i per un període de 2 anys, les companyes i els companys militants em vàren nomenar President de la Secció Local d'Esquerra Republicana de Catalunya de la Ciutat de Vic
Divendres vàrem posar les bases per a començar de zero. Un nou començar per recuperar anímica i socialment la vida de la secció local, així com un pas endavant per donar al Grup Municipal la força necessària per liderar el projecte de Vic. Cal començar de nou en les relacions personals que emanen de la secció local, cal que tothom hi sigui benvingut. En definitiva, cal obrir el partit als militants i a la ciutat.
Gràcies a tots per la confiança del passat divendres, un 88% de vots favorables es diu ràpid, però tots sabem el que costa. Però crec que és un bon començament per a treballar de valent amb uns objectius clars; ajudar a que la vida dels ciutadans de la nostra ciutat i el nostre país sigui cada dia millor. O com diem nosaltres, treballar per la independència i la justícia social.

Text nº 1:Presentació del projecte a l'assemblea de la Secció Local de Vic

Text nº 2:2a Intervenció davant l'assemblea local

Tenen una pregunta

Continuem avançant

Encarem l'última setmana abans de l'assemblea que es celebrarà el proper divendres al Col·legi d’Arquitectes. El contacte amb els companys militants és constant i molt agraït. Segurament és el millor que pot haver-hi dins una organització com la nostra. El poder parlar amb els companys i les companyes, converses intenses en les que saps com comences però mai com acabes.
Poder explicar el teu projecte i rebre les contínues aportacions t'ensenya que no es pot deixar a ningú fora d'aquest projecte de futur com és Esquerra. D'es d'aquells que acaben d'aterrar al partit fins aquells que varen patir per poder engegar un projecte com el d'ERC en una època en que tot el que feia olor d'independentisme era vist amb molts mals ulls.
Si una cosa he aprés aquestes setmanes és que cal saber escoltar i analitzar tot allò que els companys militants tenen a dir.
Escoltar és la paraula clau, i crec que els membres que integrem la candidatura en sabrem. Des d’en Joan López i la Gràcia Ferrer (actuals regidors del grup municipal) fins a en Jordi Soler i en Pau Comes, tot passant per la Bruna Ferrer i en Gil Sanz (l’experiència feta joventut de les JERC) combinats amb l’experiència d’un ex-regidor com en Lluís Casellas. Una candidatura que no està tancada tot esperant els esdeveniments de l’última setmana, però que dia a dia es va definint més clarament.

Tot recordant Companys

Lluís Companys i Jover morí assassinat demà farà 67 anys. Com cada any, la Secció Local d'ERC de Vic li retrà homenatge a la plaça de la ciutat que porta el seu nom. La diada d’aquest any és significativa pel fet que el govern espanyol estigui a apunt de tancar un acord sobre la famosa llei de la ‘memòria històrica’. Una llei a la que malauradament Esquerra no s’hi pot sumar, tot i que cal recordar que si s’ha redactat la llei és per l’exigència d’Esquerra (igual que l’exigència de derogar el ‘Plan Hidrológico Nacional’) durant la investidura de Zapatero.
Esquerra no es pot sumar a l’acord per dignitat, per la dignitat de tots els lluitadors que varen morir o varen ser represaliats quan lluitaven per les llibertats de tots els ciutadans de Catalunya i de l’Estat Espanyol. Per què l’acord és només d’embolcall i no de contingut.
Per que la llei no reconeix les víctimes del franquisme ni busca una reconciliació sincera anul·lant les sentències que van condemnar a mort milers d’antifranquistes durant la Guerra Civil. Per que la llei no anul·la els judicis franquistes, cosa que legitima els tribunals de la dictadura. Per que la llei no reconeix la condició jurídica de víctima i això farà que els represaliats del franquisme hagin d’anar a títol individual a reclamar als tribunals de justícia.
Per que la llei equipara el bàndol franquista i el republicà (gràcies a CiU ??). S’oblidarà doncs que la Guerra va arribar per un cop d’estat (un alçament militar) protagonitzada pels totalitaris que van decidir violentar la legalitat republicana escollida i votada democràticament pels ciutadans de l’estat.
I per que en un dia com demà, 15 d’Octubre, hauria d’anul·lar-se el sumaríssim contra Lluís Companys, que fou afusellat per la seva condició de President de la Generalitat.