“Ara mateix
enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer
i tot és possible.”
Miquel Martí i Pol
Encara conservo la camiseta negra amb aquest poema de Martí i Pol serigrafiat, fruit d'un homenatge universitari que el BEI li va fer cap als volts de 1997. Des de llavors el poema m'ha acompanyat a tot arreu.
Avui fa 5 anys que va morir en Miquel Martí i Pol, i cal recordar-lo.
enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer
i tot és possible.”
Miquel Martí i Pol
Encara conservo la camiseta negra amb aquest poema de Martí i Pol serigrafiat, fruit d'un homenatge universitari que el BEI li va fer cap als volts de 1997. Des de llavors el poema m'ha acompanyat a tot arreu.Avui fa 5 anys que va morir en Miquel Martí i Pol, i cal recordar-lo.
Entrades
Raül, fa uns anys vaig publicar aquest article a l'Avui. De fet, l'únic que m'han publicat. Potser t'interessa:
http://www.edebedigital.com/proyectos/adjunts/9277/74516/Ara%20Mateix.pdf
Hola Enric. Potser no bé al cas, però llegint el final de l'article m'ha vingut una anècdota al cap. Ànecdota? Ostres, em faig gran...
Al 98, en una jornada de formació del BEI van convidar l'aleshores cap d'Unió de Pagesos Pep Riera. En un moment del seu speech, va dir que no demanava pas la lluna, sols que s'escoltessin les seves reclamacions. Acte seguit, li van regalar una samarreta del BEI que en aquella època feia furor i que deia : "Volem la lluna".
Quan dèiem a algú que volíem la independència, la resposta sempre era: "Sí, i la lluna!",ens ho vam agafar per la branca de la conya i en varen fer una samarreta.
Bé, definitivament no ve al cas, però aquests dies que estic combinant la lectura de "l'art de la guerra" de Sun Tzu i de "l'audàcia de l'esperança" de l'Obama, sempre acabo tornant a la samarreta negra. Cap llibre és capaç de dir les coses més altes i més clares que la meva samarreta.