PARAULES D’OPÒTON EL VELL
CAPÍTOL PRIMER
“Ara ja tinc vint vegades quatre anys i quasi només hi veig
amb els dits, amb la polpa dels dits. Podria parlar de molts altres que ara ja
tindrien la meva edat si no fos que vaguen per la Casa sense Portes ni Finestres
des de fa temps, que és manera de dir
que ja són morts i no sabem si Allà també fan els seus comptes d’anys o no els
fan. El meu cosí de Xalco, que té una terra cosa de no res més enllà de Xalco,
enter Xalco i Tlalmanalco, com aquell qui diu, a desgrat que ell mateix la
treballi, m’ha dut tot aquest munt de fulls de paper d’àmatl i a ell els hi va
donar una bona dona que es die Nentàcatl i que es veu que no sabia què fer-ne,
com així passa sovint, i per mirar d’aprofitar-los, car sempre [dol] llençar
una cosa com aquesta, em poso a escriure tot allò que ens va passar i que
encara em queda a la memòria. Puc ben dir que ho he perdut tot menys el record
i és sots aquest color que em poso a escriure. Jo sóc l’únic vivent de tots els
qui hi vam anar i no quedarà posat en el paper per presumir ans perquè és la
bona veritat de Déu.
El meu cosí de Xalco i altres, no vull dir cosins sinó
amics, m’han dit moltes vegades que fóra bo que jo escrivís allò que ens va
passar, atès que en sé. No diré pas que ells ho vulguin llegir car s’ho saben
de cor i no entenen gran cosa en qüestions de llegir i escriure perquè ells mai
no han anat amb els frares com jo i tot el que diré s’ho saben de memòria, de
tants cops d’haver-m’ho sentit explicar i ara penso que potser m’han dit d’escriure-ho
per veure si s’estalvien que els torni a sacsejar explicant-los-ho. O sigui que
mentre em tinguin entretingut escrivint, que és prou difícil, no els marejaré amb
la meva conversa de vell. Que vell sóc, atès que ja tinc vint vegades quatre
anys, compte del meu pare dit Opòton el vell per bé que Opòton el Vell ara
sigui jo i no en serà el meu fill, temps a venir, car de fills no en tinc. Vaig
tenir-ne un aquí però se’m va malaguanyar d’esmerlidet que era i mai no he
pogut saber si al Vell Aztlan vaig arribar a tenir-ne un altre, que tota la
gresca de fer-lo prou la vam fer, però mai més no he vist aquella noia, que ja
l’explicaré més endavant.”
0 Responses to "Tísner, 100 anys."
Publica un comentari a l'entrada