BICAMPIONS!!

Ho han tornat a fer!

Aquest passat estiu,  el Barça va treure el talonari i es va endur a l’Adru i el míster Pujalte... i nosaltres vam recuperar en Masu! Però l’equip ha demostrat un altre any que el col·lectiu és molt més important que les individualitats (tot i que els jugadors són increïblement bons) i que el grup que es va començar a formar fa 4 anys no sols encara existeix, sinó que dia a dia va fent més gran la història del Club Patí Vic. Primer van passar per sobre el talonari del Barça i es va guanyar la Supercopa d’Espanya, i avui després de 3 partits fantàstics en 3 dies seguits a Lloret, el Vic ha aconseguit el segon títol de l’any i el segon títol consecutiu de Copa!! A més,  estan virtualment classificats per la quarta final a sis consecutiva de la copa d’Europa, i segons a la lliga a un sol punt del Liceo, lliga que aquest any no es decideix en play-offs!! Encara queda molta temporada!!

Felicitas als BICAMPIONS... Titi, Borja, Carbó, Bancells, Sergi, Masoliver,Torra, Pla, Baget ....

La foto és d'en Sergi Sabaté per l'Esportiu.cat, en Marc Torra marca el primer gol del partit.

25 anys sense Espriu

Era el 2002, al Teatre Lliure feien 'Ronda de Mort a Sinera' basada en textos poètics, narratius i dramàtics. 
        "La Mort, després d'haver mirat fixament el públic, es tomba a l'esquerra i introdueix Salom, el qual va devers ella, tot enfrontant-se-li, i la Mort avança cap al mig de l'escenari. Es queden un moment cara a cara. Després, la Mort, amb un gest sobri i segur, l'invita a fer una meditació sobre la gent de Sinera que ella s'ha anat emportant: els avis, els besavis i els pares d'aquests avis. Com si la dalla de la mort donés el ritme del pas del temps"

La llei electoral - Desenvolupament i propostes (II)

La ponència per la nova llei electoral va començar agafant com a referència l’informe de la comissió d’experts i les 50 propostes inicials. A partir d’aquest punt d’inici, les dificultats van arribar ven aviat, bàsicament a l’hora de debatre el model de llei respecte la proporcionalitat i el prorrateig dels escons (és a dir, quin és el model a escollir per a calcular els escons que toquen a cada partit) però no en la conveniència de les llistes obertes com algú ha dit aquests darrers dies en un intent de portar el debat a altres aigües. Les diferents propostes que els partits avalaven són les següents:

CiU: proposa 7-8 circumscripcions de llista general, i un doble vot amb districtes uninominals a totes les comarques tot valorant la inclusió dels districtes de la ciutat de Barcelona (en total 51 o 54 segons el dia), tot i que alhora demanava que la distribució d’escons per circumscripcions no impliques la pèrdua d'escons de les antigues províncies. De fet CiU no va donar a conèixer íntegrament la seva proposta fins després de trencar-se les negociacions, i no s'acaba d'entendre si els resultats finals vindrien determinats pels resultats de les 7-8 circumscripcions o per un mixt entre els uninominals i les circumscripcions. Aquest fet és molt important ja que en el primer cas els resultats no variarien gaire mentre que en el segon cas CiU aconseguiria una majoria absoluta que ni el mateix Pujol havia somiat mai.

PSC: Proposa una circumscripció única de llista general i la creació de 64 districtes uninominals (alguns comarcals, altres de partit judicial, altres de districtes a la ciutat de Barcelona). Per tant, proposta de doble vot basada en el model alemany. Els escons resultants sortirien de la repartició en circumscripció única (1 persona = 1 vot) però es repartirien segons els resultats del mixt de les uninominals i la llista general de cada partit, amb totes les conseqüències d'escons sobrers que això comporta en països que apliquen aquest sistema com la pròpia Alemanya

ERC: Assumeix com a propi l’informe de la Comissió d’Experts. És a dir, divisió en 7 circumscripcions a imatge de les divisions de la llei d’ordenació territorial (vegueries), amb un prorrateig inicial de 2 escons a totes les vegueries excepte la de Barcelona i la repartició dels 123 escons restants segons proporció de població.

IC: Proposa una circumscripció única de llista general, i 7 districtes coincidents amb vegueries. De fet ICV fa seva la proposta de la ILP dels Ciutadans pel Canvi basada en la repartició dels diputats en les 7 circumscripcions/vegueries amb un prorrateig inicial d'1 escó a cada circumscripció i la resta segon la població. Tot i que aquesta proposta en la versió inicial de CpC proposava reduir el nombre de diputats a 120 i anar-los incrementant a mesura que la participació superi o no el 60%.


PP: Proposa una circumscripció única de llista general, sense determinar el nombre de districtes en que s'hauria d'articular el territori. Tot i que en certs instants de la ponència havien tornat a les 4 províncies espanyoles de l'actual LOREG que regeix les eleccions al Parlament de Catalunya.

La llei electoral - Inici (I)

El 2007, la Conselleria de Governació i Administracions públiques de la Generalitat de Catalunya   de la mà de l’aleshores Conseller Puigcercós va decidir tirar endavant la creació d’una llei electoral catalana, tal i com demanava tant l’estatut del 1979 en el seu article 31.1 “El Parlament serà elegit per un termini de quatre anys, per sufragi universal, lliure, igual, directe i secret, d'acord amb la llei electoral que el mateix Parlament aprovarà. El sistema electoral serà de representació proporcional i assegurarà a més l'adequada representació de totes les zones del territori de Catalunya.”, com el nou estatut de 2006 en l’article 56.2 “El sistema electoral és de representació proporcional i ha d'assegurar la representació adequada de totes les zones del territori de Catalunya [...] El règim electoral és regulat per una llei del Parlament aprovada en una votació final sobre el conjunt del text per majoria de dues terceres parts dels diputats”.

A tal efecte, es creà una comissió d’experts (formada per Josep Mª Colomer, Jaume Magre, Josep Mª Reniu, Jordi Sauret, Agustí Bosch i Joan Botella) per elaborar els treballs previs a la redacció de la Llei electoral de Catalunya. La intenció del Govern, amb el vistiplau de tots els grups parlamentaris, era que un grup d'experts en la matèria estudiés els elements del sistema electoral i fes una proposta consensuada i viable en el context actual. La proposta aconseguí un redactat que podeu consultar aquí. 

El treball analitza qüestions com ara la participació electoral, la representació proporcional i geogràfica, la proximitat entre votants i representants, i la transparència i l'autogovern democràtics del procés electoral. Per a tots aquests temes ofereix 50 propostes que, dins el marc constitucional, estatutari i legal, poden configurar un sistema electoral aplicable a les eleccions al Parlament de Catalunya.

Els experts varen treballar amb plena independència, consultant altres experts i entrevistant dirigents i membres destacats dels partits polítics representats al Parlament de Catalunya. El resultat, segons ells mateixos fou un informe que no reflectia enterament l'opinió personal de cap dels membres de la Comissió, sinó que era assumit col·lectivament per tots, alhora que presentaven una proposta amb la intenció que pugues ser acceptada per tots els ciutadans, que fos capaç d'obtenir el consens de tots els grups polítics i que servís de punt de partida de la futura Llei electoral, tal com demanava l'Acord del Govern que va nomenar la Comissió.

Malgrat romandre més de 2 anys en un calaix, finalment fruït de la creixent desafecció política arràn dels casos Pretòria i Millet i de la voluntat del nou Conseller Ausàs que alhora desenvolupava la llei d’ordenació territorial, els grups parlamentaris acceptaren treballar en ponència per tal d’el·labora la nova llei electoral. La ponència s’inicià el passat mes de novembre.

Atac contra la raó - Al Gore

Al Gore, fou el VP de l'administració Clinton 93-2000. Aquest càrrec i el Premi Nobel de la Pau són els dos grans ítems que ha aconseguit, després de perdre, en estranyes circumstàncies, les eleccions a la presidència de l'any 2000 davant George Bush. De fet, Gore era congressista i sendador des de 1976, i fill d'una nissaga de senadors de Tennessee.

En aquest llibre, Gore entra a sac en la crítica a la presidència de George Walker Bush, a partir de la inquietant entrada dels EEUU a la guerra de l'Irak, gràcies al canvi de paradigma de l'administració i el Congrés dels EEUU. Gore critica amb duresa, agafant sempre com a referència als Pares Fundadors de la democràcia dels Estats Units, la pèrdua de llibertats dels ciutadans a partir dels atacs de l'11 de setembre. Explica com l'administració Bush opta pel secretisme, ignora les opinions dels experts i recolza polítiques específiques de tall ideològic i econòmic, per tal de fer efectius els seus objectius.
Gore també parla de l'arma actual de més poder, la televisió. El mitjà més eficaç per influïr en les ments de milions d'individus (potser per això Gore va crear una empresa de telecomunicacions orientada a l'oferta de Televisió). L'ensinistrament que fa la televisió fa que les idees i la raó juguin un paper secundari en l'actualitat, i alhora permeti que els individus siguin governats a partir d'interessos no coneguts ni explicats.
Un bon llibre per conèixer de prop la història dels Estats Units i els secrets de l'administració Bush

Post anterior sobre 'la veritat incòmode'

7 anys del No a la Guerra

Avui fa 7 anys de les manifestacions simultànies arreu del món contra la invasió d'Irak el 2003. Les manifestacions van ser convocades per una plataforma mundial que aconseguí la primera manifestació global de la història. La motivació de la protesta era clara, denunciar la invasió per part dels 'aliats' (maleït llenguatge) a l'Irak. La participació fou multitudinària a les grans capitals, sobretot en aquells països on els governs estaven compromesos amb l'invasió Austràlia, Estats Units, Espanya, Regne Unit, Portugal, Polònia, Itàlia, Dinamarca...

A Espanya, les manifestacions a les grans ciutats foren un èxit. La opinió pública espanyola estava en contra de la participació a la invasió en cotes mai vistes, passant del 90%. I si el 2004, la gent va rebel·lar-se contra el govern després dels atemptats del 11M, va ser en una part, per no haver respectat aquesta opinió majoritària i haver posat a tot un estat dins una guerra inútil.

De fet, el primer que va prometre i va complir ZP va ser retirar les tropes d'Irak. Però, 7 anys després, la intervenció militar continua, i les tropes es despleguen per l'Irak i l'Afganistan (incloses les tropes espanyoles) com si res hagués passat . Ara, ja és una cosa 'normal', ningú es pregunta que hi fem i que hi deixem de fer... fins que torni a passar quelcom més.

Per cert, la foto de la manifestació és de Madrid, ja que és allà on aquell dia ens va enganxar la manifestació

On és Gordon Brown?

Aquest proper mes de maig hi haurà eleccions al Parlament britànic. Des de fa mesos, la pugna Brown-Cameron monopolitza la vida política britànica. L'assetjament dels Conservadors a Gordon Brown, fa perillar el llogater del 10 de Downing Street. En un any en que la comunicació online serà a l'ordre del dia dels partits polítics (twitters laboristes i conservadors), m'han sobtat dos fets que no m'acaben de quadrar.

D'una banda, el partit laborista centra els seus esforços imaginatius en vídeos que desacreditin o forcin una imatge un pel diferent del líder conservador David Cameron (vegeu vídeo). Ara bé, un cop vist (molt ben fet, per cert), aneu a la web dels laboristes i busqueu-hi el seu líder Gordon Brown. O aneu a la xarxa i busqueu-hi a Brown. On és el Primer Ministre? 

(fins i tot el seu fill de 3 anys hi té més presència...)

Vergonya i fàstic

Aquesta setmana, a classe en Marc em va ensenyar una web. La primera impressió fou d'escàndol, la segona de vergonya de que hi hagi gent en aquest món que tingui tanta mala bava.
Sovint, el fet de tenir una classe alta tant allunyada de la resta dels conciutadans provoquen fets com aquest que veureu a continuació. Fet que s'agreuja pel fet de que una de les 'intocables' del regne espanyol hi intervé.

El BOE del 25 de Gener passat anunciava la creació d'una Fundació anomenada Fundación Marquesa de Balboa Ancianos Solitarios Venidos a Menos (A.S.V.A.M.), presidida per Doña Letizia de Borbon i Rojas. La finalitat de la fundació és la següent : "atender y cuidar a pobres vergonzantes y ancianos solitarios venidos a menos, que vivan solos o en condiciones precarias, con su familia o con personas a quienes también estorban, o en residencias que tienen deficientes condiciones de higiene y en donde, además les traten mal, atendiendo primero a las mujeres, y preferentemente a las que tuvieron una buena posición, con preferencia a las personas de la condición social que tuvo la extinta Excma. Sra. Marquesa de Balboa, que necesitan ayuda y no se atreven a solicitarla o no lo consiguen".


Sense paraules....

Nixon-Kennedy

Aquest 2010 es compliran 50 anys del que s'anomena el primer debat televisat de la història de la televisió. Era la primera vegada que els candidats s'enfrontaven entre sí davant milions de persones i les expectatives creades no defraudaren ja que fou vist per 80 milions de nord-americans (60% de l’audiència) impacients de veure com els 2 aspirants a la Casa Blanca se’n sortien del primer debat televisat.

L'experiment tingué els resultats esperats de sorpresa. Primer, per que les enquestes posteriors donaren com a guanyador pels que el seguiren per TV a Kennedy, i en canvi pels que el seguiren per la ràdio, Nixon fou el guanyador. Acabava de néixer la ‘presència davant les càmeres’.

Els dos candidats eren joves i amb un fort carisma: John Fitgerald Kennedy pels demòcrates i Richard Nixon pel Partit Republicà. Els dos acordaren realitzar tres debats televisats. 

Nixon vestia un vestit gris i aparegué pàl·lid per una recent malaltia, i tot i això es negà a maquillar-se. Kennedy en canvi, acceptà les regles de la televisió i aparegué amb caràcter guanyador. Va tenir l'habilitat de mirar a la càmera quan responia a les preguntes que li formulaven els periodistes, volent  comunicar el seu missatge directament als espectadors. Mentre Nixon continuava dirigint la seva mirada al periodista que li preguntava.

A través d'un comentari d'en Joan Ayats, descobreixo que les biblioteques dels Presidents Kennedy i Nixon, commemoren el 50é aniversari reproduint la campanya del 1960 a través del twitter, amb el Twitter de JFK i el twitter de Nixon.

Volem cinema en català

Doncs sí, ahir els cinemes de Vic van tancar i van secundar la vaga de les sales de cinema en contra de la nova llei del cinema que el Govern de la Generalitat de la mà del Conseller Tresserras està impulsant aquests darrers mesos.

La raó és prou coneguda. Les empreses que gestionen les sales no estan d'acord en que les còpies que rebin de les distribuidores siguin en un 50% en català. Bé, no sé si són les sales o bé són les distribuïdores mateixes que al seu torn pressionen les sales per a que es posicionin al seu costat.

Diuen les sales que perdràn clientela, i per tant perdran diners. Diuen que si la meitat del cinema es fa en català la gent no hi anirà. O són estúpids, o són  mentiders. L’amo i senyor de les sales de cinema de Vic no sap on viu? No sap quina llengua parlen i escolten la gran majoria de gent que viu al seu territori? (veure Estudi de la Pompeu Fabra). Clar que tant lamentable és aquesta posició com la d'alguns actors que primer es guanyen la vida gràcies a la feina en telenoveles de TV3 i després diparen contra la proposta.

Els diners no són la raó del problema. La raó és la pervivència del model centralista espanyol a Catalunya. El problema són els empresaris que es fan rics gràcies a l’explotació de la indústria de l’entreteniment al nostre país i que a l’hora de la veritat són els primers a renegar de la llengua i la cultura catalana utilitzant el xantatge pur i dur.
Volem viure plenament en català, també a l'hora de veure una pel·lícula en la nostra llengua.

Canvi de cicle (2a part)

Divendres passat es va acabar un cicle, però de fet sols era una part del cicle. Els canvis mai van sols. I fa de bon fer poder ajuntar-los tots i liquidar-los en una sola setmana. Divendres no sols vaig deixar la direcció del partit, vaig deixar el meu lloc de feina dels darrers 4 anys. Temporalment, això sí. Però d’aquella temporalitat en que saps exactament quan marxes però no saps quan en tornaràs. De fet, però, ni tant sols he canviat d’empresa, cosa que fa que el canvi tampoc sigui tant traumàtic.

A partir d’avui, si em voleu trobar, haureu d’agafar l’Eix Transversal i buscar-me per la ciutat de Girona, concretament a l’Alberg Cerverí de Girona, al carrer ciutadans, al bell mig de la vila i a tocar de la Plaça del Vi. Comença un nou repte professional i s'obre un nou ventall d'oportunitats, com per exemple donar més vida a aquest bloc, ara que no tinc responsabilitats polítiques.